Lluny de solucionar-se, la crisi de l’habitatge fins i tot s’estanca i empitjora. Cert és que avui el Consell General aprovarà la famosa i esperada llei òmnibus. A jutjar per com la veu l’oposició, no sembla que hagi de ser la solució definitiva. Si ens fixem amb la posició de la Coordinadora, tornen a estar tan guerrers com en l’època de les rutilants manifestacions. De fet, avui es tornaran a fer veure a la plaça del Consell, com ja van fer en el seu moment, quan surtin els consellers generals. Per últim, si parem atenció a l’estudi que ahir ens va presentar l’AGIA, la situació és realment preocupant, amb uns preus a l’alça i una oferta cada cop més reduïda.
Una escletxa a l’optimisme és escoltar algunes mesures que sonen novedoses, almenys per aquestes latituds, perquè a altres llocs fa temps que s’apliquen. Sembla una bona idea dividir els pisos de gran superfície en dos, de manera que es genera més oferta i a un preu més assequible. Veurem si passa la fase de proposta i es converteix en realitat, perquè ja se sap que els propietaris són més aviat reacis a grans canvis. Però si ha funcionat en un altre lloc, per què no provar-ho aquí?
El que és segur és que és urgent que tots plegats sortim de la zona de confort, perquè que només hi hagi un centenar de pisos en oferta de lloguer actualment, a uns preus prohibitius que oscil·len entre els 2.000 i els 4.000 euros, és una barbaritat insostenible. I ja no parlem de l’oferta i el preu de compra, pels núvols, a prop del milió d’euros de mitjana. Amb aquestes condicions, només podrà venir a Andorra un perfil molt determinat i els que ja hi som ni ens podem plantejar canviar de casa. Com a model, no m’acaba de fer el pes.
