He intentat evitar-ho. Us ho asseguro. Però crec que és inevitable posar damunt la taula la qüestió de la gent que és un perill per a ella mateixa i alhora per a la resta. Malgrat que hi ha diferents casuístiques, penso que en tots els casos el protocol hauria de ser similar: tancar-los pel seu propi bé i el dels altres.
Crec que s’han de diferenciar els perfils de gent dins d’aquest col·lectiu. Hi ha qui pateix una malaltia mental greu, ho sàpiguen o no, i que per aquesta no puguin veure més enllà del seu propi dolor. També hi ha qui pateix alguna mena de trastorn mental que els faci buscar sempre una dosi més d’adrenalina i necessitin posar al límit la seva vida, una altra vegada sense veure més enllà d’ells mateixos ni el risc que suposen per als altres. Finalment, hi ha qui es creu per sobre del bé i del mal i no l’afecta res tot i saber que és un risc per a ell mateix i els qui l’envolten, sigui a prop o a més distància, li importa ben poc. I això potser també és fruit d’un mal funcionament o desequilibri a nivell de salut mental.
Sigui del tipus que sigui, tots aquests perfils haurien d’estar tancats, pel seu propi bé i també pel dels altres, i rebre el tractament que els pertoca perquè puguin recuperar-se i superar l’egoisme més absolut del qual fan gala per reprendre la vida amb normalitat, sense riscos ni per a ells ni els altres.
I pensant en tot això em ve al cap aquella màxima de Jean Paul Sartre que diu que la teva llibertat acaba on comença la meva. Tots hauríem de tenir clar que la de ningú ha d’estar per sobre de la dels altres, i en tot cas ha de ser la col·lectiva, la de tots, la que ha de prevaldre.