“El català, element fonamental de la identitat cultural i patrimonial d’Andorra, es consolida com a llengua vehicular de totes les comunicacions escrites i orals dins les administracions públiques”. Malgrat que això hauria de ser una obvietat, des de la setmana passada figura també per escrit al Reglament d’ús de la llengua pròpia i oficial a l’Administració general i l’Administració de Justícia, text que desenvolupa la Llei de la llengua pròpia i oficial i que, entre altres aspectes, preveu que qualsevol persona o entitat que rebi un patrocini o subvenció pública hagi de fer servir el català en les seves comunicacions, que els treballadors públics s’hagin d’adreçar en aquesta llengua no només als ciutadans, sinó també als seus companys i fins i tot que els esportistes que competeixin al país hagin de conèixer la llengua oficial.
Amb l’experiència apresa de quan es va aprovar la Llei de la llengua pròpia i oficial, i abans que sortís cap youtuber d’aquests poc amant del coneixement o que mitjans d’ideologia molt concreta del país veí aprofitessin novament una regulació sobre la llengua pròpia d’Andorra per vendre un atac furibund d’Andorra contra la llengua de Cervantes, la ministra de Cultura ja va sortir a posar la tireta abans de la ferida –o aigua al vi com vostès prefereixen– per deixar clar que l’obligació d’aprendre el català té simplement una finalitat integradora i que la norma s’aplicarà amb “sentit comú”.
És a dir que youtubers, determinats mitjans i també aquells treballadors públics que es relacionen amb els companys de feina en hores laborals en una altra llengua que no és l’oficial poden estar ben tranquils perquè ni la llei ni el seu reglament els comportarà cap canvi en el seu dia a dia. I, el més important, si mai algú digués res, i igual com amb la llei del 1989, tampoc no hi haurà cap sanció.
