Enfilem Segre amunt després d’Organyà per arribar al congost de Tresponts, que es troba en un sistema rocós calcari de set quilòmetres de longitud, que en la seva part nord engloba també el congost dels Pontarrons. Aquests dos congostos estan separats per un sector de certa amplitud on el riu de la Vansa desemboca al Segre, on hi fou edificat l’antic monestir de Sant Iscle o de Sant Andreu de Centelles (o de Tresponts).
Com indica el nom, tres són els ponts que hi havia en aquest recorregut ascendent: el pont Vell o de l’Escala, el del Diable, que tenia dos arcs de mig punt sobreposats, i el de la Torre, en la part superior del trajecte. A partir d’aquest darrer pont hi havia dos camins en sentit ascendent, un que el travessava i continuava pel marge esquerre del riu, sota de l’actual carretera i paral·lel del túnel anomenat de Montant, i el que continuava pel marge dret, arrapat a la roca, tot conformant un sistema de murs i pontets longitudinals al Segre, que el salvaguardaven del rocam, em refereixo al que coneixem com als Pontarrons. L’historiador Lluís Obiols en parla en un aclaridor article a la revista Interpontes, que deu el nom a aquest congost. 
La tradició ha fet de Sant Ermengol el constructor o reconstructor del pont del Diable –a qui li devem la coneguda llegenda de la Pixarrada del Diable–, constructor dels Pontarrons, i de forma documentada, també del pont de la Torre. D’aquest darrer, ho podem saber gràcies a un dels conflictes que van enfrontar els Foix-Castellbò amb els bisbes d’Urgell. Corria l’any 1331, quan Roger Bernat, vescomte de Castellbò, fill del comte de Foix Gastó I, va fer destruir el pont que havia estat construït per Sant Ermengol (“E han trencat lo pont, lo qual sent Armangol, bisbe d’Urgell, havie feyt bé CCC ans passats”). La destrucció vingué acompanyada de la construcció d’una torre nova per controlar el pas, que a partir d’aquell moment només es podia fer pels Pontarrons, per territori del vescomtat. D’aquesta manera, el vescomte passava a cobrar força tributs de trànsit. Les queixes del bisbe, Arnau de Lordat, van arribar al papa d’Avinyó Joan XXII, que va arribar a emetre fins a tres butlles pontifícies. Som coneixedors d’aquest conflicte gràcies a l’edició dels documents del fons Caboet-Castellbò publicats per Benigne Marquès a Quaderns d’estudis andorrans, del Cercle de les Arts i de les Lletres.
La primera menció d’un pont i del congost és de l’any 1004, quan el comte Ermengol I d’Urgell va donar el monestir de Sant Climent de Codinet al de Sant Andreu, que es trobava “infra congusto qui nominatur Interpontones, in locum qui fatur Sintilias”. La construcció dels ponts va permetre deixar l’itinerari antic que enllaçava Organyà amb el nord per la muntanya, per la collada d’Ares. També hi ha qui creu que no es van construir tots alhora i que el pont Vell i el del Diable podrien ser anteriors a l’època medieval. Caldrà comprovar-ho. 
Avui, de la torre en resta poca cosa, només part de la seva base circular. Se situa just damunt d’on hi havia el pont, que poc després fou restaurat i finalment destruït el 1939, durant la retirada de les tropes republicanes en la darrera guerra civil espanyola. Just a la base de la torre, l’any 1997, una colla d’inquiets, encapçalats per l’enyorat Jesús Babià i Jordi Pasques, van constituir Els Amics dels Pontarrons, una entitat efímera d’esperit perdurable que va néixer per donar un toc d’alerta per a la salvaguarda del patrimoni.
Tresponts és un lloc amb força, pas mil·lenari de persones, traginers, exèrcits i ramades andorranes, farcit de llegendes i històries, i refugi de pau, com la dels monjos, documentats el segle IX, aplegats primer sota l’advocació de Sant Iscle i després sota de la de Sant Andreu.