És en el film Una nit a l’òpera que Groucho Marx pronuncia, amb la descaradura pròpia del personatge, una frase que aviat es va fer famosa: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. M’estimo més comparar amb una pel·lícula humorística que no pas fer-ho amb una novel·la distòpica, com seria Un món feliç d’Aldous Huxley, la situació que s’ha creat a l’Europa comunitària arran de la decisió del Govern italià d’ultradreta de deportar, sense manament judicial, els migrants i sol·licitants d’asil interceptats al mar jurisdiccional o a la costa italiana a un país estranger europeu, però no comunitari, com és Albània, on s’han creat dos anomenats “centres de tramitació d’asil”, nom eufemístic per a designar el que no són res més que centres de detenció i de deportació. Ja seria prou escandalós que un país membre de la UE canviés el principi comunitari que un demandant d’asil no pot ser detingut i no passés res, però la realitat mostra que no solament és així, sinó que la presidenta de la Comissió Europea va convocar per a la setmana passada una reunió al més alt nivell dels socis comunitaris per “extreure lliçons” de la deriva feixistitzant d’Itàlia. Per sort, la reunió de dijous passat no va arribar a cap conclusió operativa, però sí a una constatació inquietant: més de 17 governs, entre els quals França i Alemanya, estarien disposats a imitar, en major o menor mesura, la solució italiana i, com Groucho, abraçar uns altres principis, legalitzant aquells que encara avui són il·legals i considerats antidemocràtics. Per sort també, els primers 12 migrants que en un vaixell de guerra italià van arribar forçats a Albània, han estat retornats precipitadament a Itàlia per ordre del Tribunal de Roma, l’últim bastió democràtic, que ha estat posat a la picota i sotmès a escarni pel Govern de Meloni, que ja s’ha mostrat disposat a modificar per via d’urgència les lleis que li fan nosa. Mentrestant, el primer ministre albanès ha declarat que altres països comunitaris han demanat a Tirana d’establir un conveni per fer el que ha anomenat sense rubor el “treball brut amb els migrants” similar al que s’ha signat amb Itàlia, i que la resposta albanesa ha estat negativa. Alerta, doncs, andorrans: els estats europeus no comunitaris són escassos i la cotització d’aquells que es mostrin disposats a fer “treball brut” per a la UE pot enfilar-se als núvols. Un país com el nostre podria ser vist com un candidat perfecte a instal·lar en el seu territori nacional aquesta mena de camps de concentració. El fet que tinguem una colla de circs glacials, allunyats de les mirades indiscretes i on el terreny no es cotitza a preu d’or per aixecar-hi torres de vint plantes, podria ser un incentiu irresistible per a alguns d’aquí i alguns d’allà. Ja sé que exagero; però, molt de compte!, que entre els d’allà i els d’aquí, rient rient, com aquell Pont del Diable que es va construir en una nit, no fos cas que d’avui per a demà ens l’endinyessin per darrere!