Els sistemes d’unitats de mesura és un tema que ens encanta als professors de física. De fet, no crec que hi hagi cap col·lega del ram que no dediqui regularment alguna classe a explicar als alumnes perquè fem servir el sistema mètric i no un altre. Molt abans del sistema mètric, bé que existien altres sistemes que mesuraven les distàncies curtes en pams, les llargues en milles, els pesos en unces i el temps en quarts d’hora. 
Per què no tornar a un d’aquests sistemes consuetudinaris, tan macos i tan nostrats?
La resposta tradicional és que, en efecte, existia una multiplicitat de sistemes de mesura. Cada contrada tenia els seus. Durant el segle XII, el pam de destre de Barcelona no era el mateix que el tortosí. A Andorra, ja en aquelles èpoques remotes vam seguir el model barceloní. A Itàlia, la llargada del peu variava d’una ciutat a l’altra i, segons la llegenda, a Anglaterra variava segons allò que calçava el rei del moment. Això resultaria del tot incòmode en el nostre món modern en què tots els països han de poder col·laborar sense confusions a causa de les unitats que fem servir per a mesurar les coses. Us imagineu com aniria la vida dels despatxos si el full de paper d’impressora fes onze polzades imperials britàniques (279,4 mm), però la boca de la impressora estigués preparada per a acceptar paper d’onze polzades (270,6 mm), i les carpetes per fulls d’onze polzades xineses (408,65 mm)?
Queda clar que no tornarem a posar els preus del terreny en pessetes per pam quadrat, ni les quantitats de carn de tocino en lliures a les receptes. El sistema mètric té la vocació de ser universal, i doncs més intel·ligible per a tots. Però hi ha un segon motiu: és que la gent jove tampoc seria capaç d’adaptar-s’hi. No és que no sàpiguen fer conversions d’unitats, enteneu-me —encara que tampoc mostren gaire entusiasme per fer regles de tres— sinó que el sistema de mesures té un impacte sobre la manera en què fem les coses.
Per exemple, que coneix l’estimat lector alguna porta que faci 93,16 cm d’ample? Oi que totes les portes de casa seva fan una amplada més regular de 70, 80 o àdhuc 90 cm exactament? En realitat, si se’ns presenta una porta d’una dimensió que no entra dins aquesta regularitat decimètrica, ens faria un efecte prou estrany. Potser no ho podríem verbalitzar amb precisió, però de ben segur que aquella porta ens semblaria «rara». 
Un altre exemple, en el sentit invers. La catedral de la Seu té una planta que entra perfectament dins un quadrat de 55,92  metres de costat. Per què 55,92, exactament? Que no haurien pogut triar els seus constructors un altre número, potser un que fos més fàcil de mesurar sobre el terreny? En realitat, sí que ho van fer. Però com que els constructors de la catedral feien servir el sistema de mesures de destre de Barcelona, van començar per dibuixar un quadrat de 120 colzades de costat dins aquest sistema. De seguida, entenem que el constructor medieval ha realitzat un edifici d’unes certes dimensions, mentre que un constructor modern en la mateixa situació sens dubte s’hauria inclinat per fer un edifici lleugerament més gran, de 60 per 60 m per arribar a una quantitat rodona dins el sistema mètric. 
El sistema de mesures que emprem canvia la nostra visió de les coses.
És clar, podem anar una mica més lluny i ens podem preguntar per què el sistema mètric és tal com és. Resulta que, en el moment de la Revolució Francesa i de voler crear un nou sistema mètric basat en la raó i la ciència en comptes de les tradicions, es va voler definir el metre com una 1/10.000.000 part de la circumferència de la Terra. La mesura que van fer del diàmetre de la Terra no era suficientment precisa i ara sabem que el diàmetre meridional fa més a prop de 40.007.860 m, i no els 40.000.000 m que havien de ser. Però fins i tot així, podem apreciar la voluntat dels conceptors del sistema de basar-se ja no en les dimensions antropomòrfiques del cos humà, sinó sobre un objecte més important com podria ser el planeta en què vivim.