Els temps canvien, ja ho sabem. A vegades ens hi acostumem ràpidament i altres no tant. La qüestió és avançar, encara que no sempre sapiguem cap a on. Els paradigmes canvien, les normes, les regles i les lleis també, però hi ha alguna cosa que em fa la sensació que continua inalterable, a tots els nivells, edats i classes socials, i és la falta de responsabilitat. En tots els aspectes? No ho sé, però n’hi ha un que em crida poderosament l’atenció i és la poca predisposició que tenim, com a individus i com a societat, de fer-nos càrrec de les conseqüències dels nostres actes. Per ser més clar, ens falta autocrítica. I molta. 

Per què? Imagino que perquè és més fàcil trobar un boc expiatori, algú que suportarà sobre la seva esquena el pes de la nostra ineptitud, que preocupar-nos per veure en què estem fallant. Ja sabeu, la famosa frase que diu que més fàcil trobar la palla en l’ull aliè que la biga en el propi. I què passa quan sempre busquem i trobem un culpable de les nostres desgràcies? Que acabem creient que som les víctimes, i una conseqüència d’això és que s’instal·len en el discurs general les radicalitzacions, de tota mena i nivell, sempre que serveixin per a justificar que nosaltres, enviats de Déu en la terra, continuem sent innocents.

Potser això serveix per a exemplificar el que està succeint ara mateix a tot Europa amb l’auge dels partits d’extrema dreta. Però aquest auge també ha de tenir el seu contrapunt, que dic jo, i sense cap ànim de parlar de política, que la gent no s’haurà tornat “fatxa” de sobte. Serà que els partits d’esquerra haurien de fer autocrítica per intentar entendre per què la gent els està girant l’esquena? L’últim exemple, França durant el cap de setmana.

Hi ha una cançó argentina que es diu Memòria de segles, escrita per Ricardo Iorio, un dels compositors més importants del país sud-americà, que entre els seus paràgrafs especifica: “Aunque en virtudes abunde/ Y se juzgue inobjetable/ Cuando el humano se hunde/ Siempre busca un responsable”. Tan cert com que existeix el sol, i això, en la política, és gairebé com el pa de cada dia. Perquè per a tenir autocrítica fa falta tenir un sentit crític que, últimament, cada vegada és menys evident. I, per descomptat, fa falta un polsim d’introspecció, però per a això es necessita silenci, una altra cosa que escasseja, i molt. Un altre paràgraf de la mateixa cançó: “A menudo nos engañan/ Escondidas apetencias/ La culpa ajena es barata/ Regalarla no nos cuesta, nada nos cuesta”.

Em tempta suposar que en aquest paràgraf sobra “a menudo”, però intentem ser positius i creguem que vivim en un lloc on els que no fan bé la seva feina dimiteixen, on després d’unes eleccions no tots els que van participar se senten guanyadors, i els que perden s’ofereixen a sumar en favor del bé comú... encara que soni a utopia.