Amb l’arribada dels petits a la família vaig sentir que els Reis Mags i jo fèiem les paus. Les campanyes anteriors no havien anat bé, si bé comparativament millor que durant la meva infantesa. Recordo la vegada que vaig allitar-me amb l’esperança que l’endemà em durien Claudia Schiffer. Com que no em tenien gaire present, se’ls devia traspaperar la carta i m’he passat la vida buscant el malparit que se la va apropiar: vull que me la torni.

Deia que darrerament la cosa té un altre color, i a casa és cert que en general no ens queixem. Amb una excepció: sense entrar en massa detalls, us parlaré de La Màquina de la Veritat (©®™), una joguina al·lucinant que van deixar per a la canalla. Al full d’instruccions el fabricant adverteix de bon principi que es tracta d’un simple joguet, i que si el giny és capaç de detectar la veracitat o falsedat d’allò que diem és per pura casualitat. Això és el que hi diu, però ja en el primer moment que l’aparell em va posar en evidència vaig comprendre que el trasto funcionava, i tothom assegut a la sobretaula del dinar de Reis va descobrir els meus secrets més íntims. La pregunta inaugural, a partir d’una llista impresa en una targeta demoníaca, va ser si en alguna ocasió havia fingit que m’agradava un regal quan no era el cas. A causa de l’artefacte vaig quedar amb el cul a l’aire, però com a atenuant vaig adduir que potser “algun-cop-alguna-coseta-no-havia-acabat-de-fer-me-gràcia-del-tot-tot”. Interrogat a propòsit de si mai m’havia assegut a sobre unes ulleres, va quedar clar que sí, i entre llàgrimes acabaria admetent que ho havia fet (en múltiples oportunitats i agafant embranzida) mentre el meu germà encara les duia posades. Vaig haver de confessar, també, que acostumo a ensumar-me l’aixella per saber si em toca dutxar-me; que he tastat –tant com he pogut, afegeixo– la cera de les orelles, les pròpies i de les de qui sigui. Per què no, si n’he tingut l’oportunitat?; que estant al llit he deixat anar una llufa d’antologia i m’he tapat fins al cap per gaudir de l’experiència; i que –verge santíssima, soc un ésser execrable– un cop vaig escriure a una pissarra Vileda, blanca... amb retu permanent. 

A la qüestió “T’has menjat els mocs últimament?”, amb una relativa resistència inicial, malgrat ser conscient que estava indefens davant les capacitats de la màquina, vaig respondre que sí, i ella va replicar que jo mentia. Per un cop que no intentava enganyar-la... Vaig insistir. Tenia les de guanyar i estava decidit a demostrar-ho: amb el dit destinat a tal efecte vaig treure’m del nas el moc més llarg i sucós que mai hagi vist la llum del dia, i després d’empassar-me’l vaig demanar: “A veure, algú pot repetir la pregunta?”