Aprofito l’avinentesa del centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, a Burjassot, a tocar de la zona més afectada per la devastació de la gota freda de fa quinze dies, per fer-ne un apunt maldestre. M’he donat l’amarg plaer de rellegir versos seus mentre s’alcen onades de solidaritat de particulars, entitats i institucions que pal·lien la manca de prevenció, la negligència i la ineptitud d’autoritats mesquines. Són els mateixos demagogs que silenciarien la veu d’aquest poeta del poble; la veu dels pobres que pateixen danys majúsculs d’una fatídica catàstrofe natural agreujada pels efectes de l’especulació, el desinterès i la inoperància; la veu de les víctimes, de la gent a qui canta mil cops Estellés, bo i unint a la cruesa brins d’esperança i exuberància en temps de por i adversitats per als perdedors, en una geografia de carrers estrets, tramvies bruts, pisos vells i persones que hi sobreviuen. En homenatge als herois anònims, l’home compromès es rebel·la i accepta la comesa èpica del lluitador enunciant la gran pena, la ruïna, el desencís… i celebrant plaers petits. Ho escriu sense solemnitat, col·loquialment, per tal d’assolir virtuals fites de llibertat col·lectiva i plenitud individual. La crònica de vivències, dolors, enyors, repressió i prohibicions de la dura realitat esdevé així un seguit d’elegies tristes, al·legats lúcids, constatacions concretes i fines humorades. Segur que s’hauria fet un rotund i emotiu ressò de la tragèdia actual entre fangs, runes i llàgrimes.
Un capítol memorable de la part del seu art en què fa una reivindicació lírica de la quotidianitat humil és Llibre de meravelles, col·lecció de cants d’estima i de ràbia que retraten paisatges de la misèria valenciana sotmesa a les injustícies del franquisme, episodis de l’existència en un context hostil en què, malgrat tot, racons amagats com ara cines, parcs i jardins permeten moments efímers d’expansió del desig, de l’amor furtiu robat a la decència oficial, de tendreses precàries i passió. Posem d’exemples “les parelles que buscaven les ombres, les baranes del riu”, “el teu braç que buscava el meu braç” sobre fogueres i sota estels o el cel del crepuscle que creuaven coloms quan “damunt els nostres cossos volaven els llençols, / els llençols eixugats amb la brisa salada” dalt d’un terrat abocat a la ciutat depauperada i al blau del mar, aquell terrat de llum en la metafòrica foscor que acull els amants del títol d’un altre poema cèlebre, també suma d’alexandrins, els amants que rodolen per terra entre abraçades i besos que se saben de memòria i aprenen de nou.
I tenim la sort que l’obra del mestre arribi a Andorra. A Escaldes transcriu efusions del cor amb Prat de la Mola, sèrie de tankes que testimonia un enamorament que només l’Horta li havia suscitat. I la mítica Serra Airosa li publica Cants a València. Hi diu: “et desitge dies de ventura inacabable, València.”