Édith Piaf, grandiosa cantant francesa del segle passat, cantava i popularitzava La vie en rose l’endemà de la II Guerra Mundial. Llavors, el món es refeia d’anys extremadament foscos degut als horrors de la guerra, al nazisme, a les dictadures, i a una multitud de conflictes que denigraven els éssers humans.

La vie en rose canta la bellesa de la vida, l’alegria, el positivisme, l’esperança. I quan a mitjan anys 1940 i 1950 Édith Piaf se sumava a l’onada d’optimisme que embolcallava les persones en cerca d’un món millor, de pau i de respecte dels drets humans. Si pensem en els anys que Édith Piaf cantava La vie en rose ens referim als temps en els quals es va crear l’ONU reforçant el concepte d’Organització Internacional guardiana de la Pau al món que substituïa la Societat de Nacions que havia fallit en evitar una II Guerra Mundial. L’ONU naixia per donar força a la paraula i al diàleg, per esperonar i donar eines als pobles per a viure lliures i solidaris. Eren èpoques en què nocions com ara la llibertat dels pobles a disposar d’ells mateixos, és a dir, a l’autodeterminació, el respecte a les llibertats o la universalitat dels drets humans s’ancoraven en les relacions internacionals. L’obertura, els intercanvis i la globalització eren els estàndards de la modernitat. Hi va haver les primeres descolonitzacions com les independències de l’Índia i del Pakistan el 1947. A Europa es van crear organitzacions focalitzades en el respecte dels drets humans amb el Consell d’Europa i el Tribunal Europeu de Drets Humans, entre altres iniciatives, per asseure la preeminència del dret, del respecte a l’altre i la defensa dels drets humans.

Eren temps, on es volien consolidar els valors democràtics amb la pacificació dels conflictes per davant de tota temptació d’atac violent indiscriminat. La voluntat era asseure dits concepte amb força i determinació. Eren temps on la societat civil va prendre consciència del seu poder per incidir davant dels interessos econòmics, estratègics i polítics dels Governs.

Això era abans. És cert que durant el darrer mig segle no tot ha estat un camí planer. Les dictadures, els conflictes bèl·lics, i la violència com els anys 50 a Corea, els 60 al Vietnam o els anys 80 a l’Afganistan, el conflicte quasi crònic Israel-àrab, entre altres, han anat puntejant la voluntat de mantenir les relacions internacionals amb la preeminència de les negociacions per la pau i la seguretat. Però es feien esforços reals, ja que la pau i la seguretat eren indispensables per fomentar els drets socials i esperonar la recuperació econòmica i la innovació.

Podem recordar a Europa i al món, els efectes esperançadors i d’il·lusió de la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989 que va fomentar unes expectatives immenses d’agermanament dels pobles, nacions, sistemes polítics i Estats pel creixement econòmic i social.

Però ara, hi ha l’avui. Els anys 2000 on s’han multiplicat, agreujat i magnificat les desenteses i els conflictes a Eritrea, Etiòpia, Sudan del Sud, Iemen o Myanmar, entre altres. Són aquí ben presents, i provoquen desgràcies de tota mena: humanitàries, alimentàries, sanitàries, econòmiques, socials. Però ens queden lluny. Més a prop i des de l’atac rus del 2021 tenim el conflicte a Ucraïna i ara, des del 7 d’octubre de 2023 presenciem com el conflicte Israel-àrab ha ressorgit amb força i cruesa. No hi ha dia que no vegem com les poblacions innocents de Gaza i ara del Líban, siguin infants, persones vulnerables, o civils són foragitades de les seves llars, ferides o assassinades. Totes són víctimes de la bel·ligerància dels que sota cobert de diferents pretextes, privilegien el negoci de la compravenda armamentista, la geoeconomia estratègica i la geopolítica deixant de banda els valors de la negociació, del diàleg i de la diplomàcia.

I així aquests darrers dies hem pogut sentir com a l’ONU, a Nova York, els líders del món vestien els seus parlaments amb bones paraules i molt poques accions, mentre que les imatges de bombardejos a poblacions civils patint de valent segueixen inundant diàriament els mitjans de comunicació de casa nostra.

Res, que anem enrere, i La vie en rose s’està transformant en la vie en noir.