No fa gaire sentia a la ràdio que la Michelle Phan, afamada yutuber i bloguera especialista en tendències, moda i xufles per l’estil, havia tornat a l’activitat després d’un any de vida contemplativa. Fashion victims del món, disculpeu-me per ignorar que duia tants mesos fora de circulació, i encara més per no tenir ni punyetera idea de la seva existència. No podré perdonar-m’ho mai.

Ara que la coneixia necessitava saber-ne més, i intuïa que si vencia les meves reticències inicials la Michelle no em decebria. Vaig començar pel seu lloc web oficial, amb un disseny digne d’una sobredosi d’LSD caducat: píxels desenfocats en tons rosa, blau o lila acompanyats d’una sintonia pretesament chillout que sembla escapar d’un CD ratllat. El punter del ratolí no és una fletxa normal i corrent, com la que faria servir la resta dels mortals. La nostra influencer obsequia els nou milions de visitants, que li han regalat gairebé mil milions de visites als seus vídeos, amb un punter en forma de...(retruc de tambors) diamant! Noi, la cosa no podia començar millor. Un cop vist el vídeo que ens ho explica tot, endinsat a l’espessor, a la boscúria dels seus raonaments, vaig entendre que la pobra havia passat uns mesos allunyada del món perquè necessitava, en paraules seves, “retrobar-se a si mateixa per no perdre’s”. Quin domini de la paraula, quina imatge més poderosa: segur que hi ha milions d’adolescents fent cua per comprar postals amb aquest eslògan imprès i, de fons, la imatge d’una parella que s’allunya caminant per la platja en direcció a l’ocàs. Si no contingués l’emoció regurgitaria les primeres farinetes. Però és que la Michelle ja no vivia youtube com al principi, quan no tenia res a veure amb els diners, amb els 150 milions de petrodòlars que factura a l’any només amb una de les seves companyies. Tota aquesta pasta, quin fàstic, havia tret el pitjor de si mateixa: les seves inseguretats, les seves pors... L’entenc: el darrer cop que vaig tenir tanta pasta a la tauleta de nit no sabia, ai, què fer de la meva vida. Li calia l’aturada per recordar els orígens, la passió per ser artista del maquillatge i ajudar els altres a veure’s i sentir-se fantàstics dins la seva pell, no pas dintre la d’un altre, com el psicòpata d’El silenci dels anyells.

El meu pressentiment inicial es confirma, i mai tornaré a ser el d’abans. Després de la sobredosi d’almívar que raja del vídeorelat del seu retorn vaig tenir tal pujada de sucre que el sistema endocrí m’ha quedat fet un nyap. La metgessa m’ha prohibit tornar a mirar-lo, més encara si les vint-i-quatre hores prèvies he estat en contacte amb alguna peli d’Antena 3 de les de diumenge a la tarda. La combinació, diu, resultaria letal.