Terapeutes, psicòlegs, mestres de l’autoajuda, gurus de tota mena no paren d’insistir-nos, a nosaltres, la soferta població occidental treballadora, que hem d’abandonar la “zona de confort”. Fan una mica de ràbia, ja us ho diré.

Sovint ens ha costat anys i panys d’esforços, estudis, entrebancs, encerts i desencerts arribar –si és que ho hem aconseguit– a una certa sensació de confort, i ara venen uns quants il·luminats a dir-nos que res, que fora, que si som uns ganduls i uns conformistes, uns avorrits rutinaris, que n’hem de sortir, vinga, de pressa, ja estem tardant. Au va. Jo he procurat no fer-los ni gota de cas, a aquesta colla de desaprensius que prediquen les mil pestes de la rutina i de la comoditat. Més aviat he seguit sempre les sàvies paraules de Joanot Martorell, quan li fa dir a un dels personatges del Tirant lo Blanc: “Qui està bé no cuita moure’s”. Aquest lema sí que m’ha acompanyat des del dia ja remot que en una aula de batxillerat vaig llegir-lo per primer cop. Si tens la fortuna d’estar-hi bé, tu ben quietet allà on siguis. 

D’on sí que s’ha de fugir i, si és possible, a la velocitat de qui porta un coet al cul, és precisament d’aquelles zones on no n’estàs, de còmode. Llavors sí que cames ajudeu-me i via fora. Passa, però, que quan surts d’una zona de no confort, indefectiblement vas a espetegar a una altra que, en un primer moment, et pot arribar a semblar encara més poc còmoda que la d’on havies fugit. Ai, la vida! (gran sospir). 

Aquest setembre m’he trobat en una zona nova per a mi, terra ignota. Jo que venia de la plàcida ensenyança als adults, m’he vist de sobte enmig del mar turbulent de l’educació secundària. Les primeres setmanes no us les sabria explicar. Tantes cares noves, paperassa, criteris pedagògics, avaluacions, reunions, adolescents mirant-te amb cara escèptica quan els parles del Complement de Règim Verbal, em van deixar en un estat catatònic tal que em despertava a mitjanit somiant, jo què sé, amb els de 2n B. Com em va dir la meva amiga Clara, m’havia convertit en la Rose de la pel·lícula Titànic: enmig del mar furiós on tot s’enfonsa, arrapada a una fusteta entre les onades, mentre els altres professors, els que en saben més i tenen més experiència, passen rabents amb les seves llanxes motores. 

Els primers dies en una zona nova solen ser així. Tu que venies tota cofoia et trobes convertida en la Rose. Per poc confortable que se t’hagués fet la que has abandonat, enyores allò que hi estimes. Tardes unes setmanes a posar-te a lloc, a veure que el que trobes a faltar són algunes de les persones que hi havia, però que, a aquestes persones, les seguiràs veient igual perquè les estimes a elles i elles t’estimen a tu. En aquesta zona nova que se t’obre davant dels ulls, de mica en mica, vas topant amb gent que saps que et farà la vida més bonica i divertida: bones companyes que et donen suport i t’ajuden amb tot, professors riallers i xerraires amb qui fer-la petar a l’hora de dinar, gent que estima la poesia de Lorca, amics d’amics, experts en Almodóvar, de tot una mica. I després hi ha els alumnes. Aquelles cares que els primers dies veies totes més o menys iguals ara ja tenen nom -per més que algun cop t’emboliquis i els diguis pel que no toca- i ja no et miren amb tan mala cara quan els expliques altre cop el Complement de Règim Verbal, i -a alguns potser no tant-, però n’hi ha una colleta que els veus tan bona gent, tant, i et recorden tant els teus fills també adolescents, que te’ls faries embolicar amb un llacet i te’ls emportaries cap a casa. I entre una cosa i l’altra, vas veient que sí que ets com la Rose de Titànic, perquè com ella, al final te’n sortiràs. I pel camí, ara ja amb el cap fora de l’aigua, comprovaràs que aquest canvi de zona t’està fent experimentar aquella sensació tan meravellosa, la més intensa i bona que hi ha, la sensació d’estar viva.