L’alcoholisme és una malaltia progressiva, incurable i mortal. Així la defineix l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’alcohol és la substància depressora del sistema nerviós més fort. Tant és així que la síndrome d’abstinència alcohòlica pot ser mortal.
Quan una persona és addicta, pateix ella, la seva família i el seu entorn. Immediatament es genera un tema tabú, sobretot a l’inici de la malaltia, els familiars evitem parlar d’això a causa del gran estigma que malauradament existeix sobre les malalties relacionades amb la salut mental.
La família no som els responsables que la persona consumeixi, però moltes vegades a causa de les discussions derivades d’aquest problema, facilitem que augmentin el consum. L’addicte es torna manipulador i buscarà la manera de provocar situacions límit i així tenir un motiu per continuar consumint. És a partir d’aquí quan iniciem un llarg camí amb gran impacte emocional que afecta directament en el nostre propi benestar i estabilitat emocional. Ser familiar d’una persona amb una addicció, significa haver de viure amb una tensió constant i passar per vàries etapes a cegues i en cap d’elles sentir que estem a l’altura de les circumstàncies, o almenys, amb la sensació d’estar fent les coses bé envers el malalt.
Durant tot el procés, experimentem varietat de sentiments en forma de bucle (negació, impotència, desesperació, frustració, culpa...) i a tot això hi hem de sumar la falta de suport social i la manca de recursos. En el meu cas vaig patir el pitjor dels desenllaços, la pèrdua d’un ésser estimat, la pitjor de les notícies. I avui, mesos després de la seva partida, m’adono que el dol psicològic va aparèixer en silenci feia anys enrere, quan inconscientment vaig acceptar la pèrdua de la persona tal com la coneixia abans.
Som conscients que la cura d’aquesta malaltia no existeix i per aquest motiu és de vital importància trencar la barrera de l’estigma, i dotar el sistema de tots els recursos disponibles tant a nivell de prevenció com l’atenció del malalt durant el tractament, sense oblidar-nos de l’acompanyament psicològic als familiars, que, en la majoria dels casos ens trobem totalment desemparats. 
Fins fa un any, Andorra no disposava de cap associació dedicada al tractament de les addiccions i de suport als familiars dels addictes. Fa unes setmanes, vaig tenir la sort de conèixer l’Eva, presidenta de l’associació Projecte Vida, cosa que em va fer especial il·lusió i a la qual agraeixo per la seva incansable labor amb aquest projecte. El canvi en la societat és necessari i cal donar-li la visibilitat que mereix, i això és cosa de tots nosaltres. Gràcies a persones com l’Eva, de mica en mica, anirem obrint el camí.