Si sou bons lectors, el títol de l’article us haurà fet venir una esgarrifança.  Ja em disculpareu. A mi també em passa. Fa uns anys que tinc la sort d’anar a aules de secundària on els soferts estudiants han llegit una de les meves novel·les com a lectura obligatòria i, com us podeu imaginar, entro a classe amb el cap cot demanant disculpes per anticipat no sigui cas que els hagi fet passar una mala estona. Com que els adolescents són uns éssers prou comprensius, uns quants em consolen dient-me que el llibre els ha agradat força, i uns altres em confessen que no els ha fet gaire el pes, perquè això de llegir no va amb ells, però que s’han hagut d’empassar coses molt pitjors, o sigui que encara sort.
A mi això de lectura obligatòria sempre m’ha fet pensar en els oxímorons dels versos de Santa Teresa de Jesús, allò de “vivo sin vivir en mí”, perquè si hi ha una cosa que trobo plaent, que em garanteix una estona de pau, de calma, de benestar i de felicitat, és justament la lectura. La segona cosa és la conversa relaxada amb gent bona, divertida i intel·ligent. I què és llegir sinó escoltar algú bo, divertit i intel·ligent que et parla –sovint a través del temps i de l’espai– i et mormola a l’orella paraules i històries que et fan més feliç i més savi. És per això, explico als joves estudiants, que “lectura obligatòria” em sona tan estrambòtic com “cervesa-en-una-terrassa-obligatòria”, “pa-amb-Nutella-obligatori” o “vacances-en-una-platja-tropical-obligatòries”. 
Però la vida és tan estranya, tant, que després d’anys i panys predicant en contra de l’obligatorietat de la lectura, ara que els catalans volen treure les lectures obligatòries del batxillerat estic amb l’ai al cor. 
És clar que quan enfiles cap a la universitat, quan prou feina tens amb aquell munt d’assignatures tan recomplicades, potser allò que menys de gust et ve és llegir-te d’una tirada Mirall trencat, Tirant lo Blanc, Terra Baixa, Set lletanies de mort, les màximes del Manual Digest i les poesies de Verdaguer, El Quijote, La Celestina, El lazarillo de Tormes i La casa de Bernarda Alba. Potser et fa una mandra infernal i et venen ganes d’agenollar-te d’agraïment davant els tècnics que et volen deslliurar de tan penosa obligació. Però no ens precipitem, donem-hi una altra volta, pensem-hi bé. 
La lectura té dos vessants: un és recreatiu, de plaer, de llegir pel pur gust de llegir, i aquí tot s’hi val, cadascú per on l’enfili. Però la literatura també té un vessant acadèmic, formal, de coneixement, de cultura compartida, de creació d’identitat, de lectura de clàssics en clau nacional. Els francesos han llegit Molière i Saint-Exupery; els alemanys Thomas Mann i Goethe; els nord-americans William Faulkner i Walt Whitman; els espanyols, Cervantes i Lorca; els catalans Guimerà, la Rodoreda, i els andorrans Antoni Morell i les màximes del Manual Digest.  I aquestes lectures són, en part, el que ens han fet ser el que som. 
Si ens prenem seriosament l’educació dels joves, la formació dels qui són l’esperança i el futur d’un país, no està de més, o potser és directament imprescindible i necessari, que aquesta formació contingui un coneixement bàsic compartit per tots. Des de fa molts anys, segons els plans d’estudis tradicionals, a cada país, a cada comunitat cultural, totes i cadascuna de les persones que es preparen per anar a la universitat han de llegir un seguit d’obres pròpies determinades. Els poden haver agradat més o menys, els poden haver fet una mandra enorme o poden haver xalat, però les han llegit, i aquesta lectura compartida és una part important del pòsit cultural compartit que crea una societat, la seva manera particular de veure i entendre el món, allò que uneix i aglutina. No ens ho deixem perdre.