No fa molt que l’SX3 –Club Súper 3 en altres temps– va llançar una campanya per posar nom en català a la sèrie d’animació Paw Patrol, famosa arreu del món hispanoparlant com a Patrulla Canina. Un certamen, no ho negarem, ben xulo i engrescador, per als petits, però té un punt d’innecessari, ja que el castellà podria mantenir-se, i és que l’ús caní/-na és normatiu en la catalanesca llengua. Però nosaltres som així: “‘Canina’? Jo, bro, no pot ser, fa tuf d’espanyol. Tius, Aniol, Ermesenda, Guerau, convoquem un concurs per trobar-ne un d’alternatiu i evitar sigui com sigui una catàstrofe identitària”.
En fi, un cop decidit que la –al nostre humil entendre– traducció més directa, lògica i senzilla no era prou bona, i que calia buscar-ne una de més genuïna, les diferents opcions van anar aterrant a l’arena pública. La canalla va compartir diverses propostes, entre les quals les més populars van resultar ser La Patrulla Lladruc, La Quisso Patrulla i La Patrulla Peluda, que és la que al final –disculpeu-me la broma barata– va endur-se el gat a l’aigua. A veure, a mi que em perdonin, però qui es creu que una nena d’entre vuit o nou anys s’ha empescat ella soleta això de quisso? I com és, que en la seva feina de prospecció lingüística, la privilegiada ment infantil no ha arribat a suggerir, per exemple, ca, quissó o quissoi? Quin és el tema, que tots els votants són de la plana de Vic? De debò hi ha algú que es cregui que els infants, no sé, de Viladecans, s’aixequen al matí parlant com si fossin Ausiàs March? Què els passa, als menuts, que estan posseïts per l’esperit de Pompeu Fabra? I lladruc, ves, no cau gaire lluny... Per la qual cosa acaba tot pudint a resclosit d’aquell tan típic de les dècades de govern de CiU, quan, si recordeu, TV3 ens havia regalat moments gloriosos, amb Clint Eastwood anomenant pixafreda els quinquis que arrestava i apallissava, no necessàriament per aquest ordre. Ideal per a qualsevol tieta Carme mirant la televisió amb les amigues mentre menjaven unes galetetes Birba de Camprodon a davant la llar de foc i gaudien plegades de la tarda fent puntes de coixí.
Però bé, tampoc és tan estrany en un entorn audiovisual on hem estat capaços de traduir Breakfast at Tiffany’s per Esmorzar amb diamants, aquí sí clonant la forma castellanufa. I, encara amb la tendència que ara defugim, replicant, posem per cas, Los blancos no la saben meter (White Men Can’t Jump, Els blancs no saben saltar), que va quedar com a Els blancs no la saben ficar. Potser no ho sembla, però anava de bàsquet: quin gran títol va perdre’s el món del porno, a l’altura d’Indiana Jones y el templo calentito. De l’últim, esperem, curiosos, la versió nostrada.