Un dels senyors d’Andorra més extraordinaris va ser sens dubte Gastó III, comte de Foix i vescomte de Bearn (1331-1391). Va tenir una vida fascinant: guerrer, poeta, mecenes de les arts, polític astut, si bé amb un periple personal catastròfic, com afirma amb encert la gran estudiosa de la nissaga comtal Claudine Pailhès.
La historiografia del vessant nord del Pirineu l’ha denominat sempre com el Príncep dels Pirineus, especialment el doctor Pierre Tucoo-Chala, erudit que va dedicar gran part de la seva obra a estudiar i aprofundir sobre el personatge. No és cap secret la meva fascinació per les nissagues comtals de Foix i d’Urgell, que van tenir una història tan estretament unida, fet que m’ha fet furgar molt en els estudis dels nostres veïns occitans del nord, tant a prop geogràficament, però sovint llunyans, a l’hora de crear sinèrgies acadèmiques comunes.
Febus va néixer i residir bona part de la seva vida a Ortès, vila que va esdevenir la segona capital del vescomtat de Bearn, des del segle XIII fins als albors del segle XVI (la primitiva havia estat Morlans). Va ser entrada l’edat moderna, quan la capitalitat va traslladar-se a Pau. Tanmateix, la tragèdia familiar va foragitar-lo del seu vilatge natal, perquè en una disputa familiar va assassinar el seu únic fill legítim. Desolat per aquest fet, viuria gran part de la resta de la seva vida entre Foix, casal ancestral familiar, i Maseras, prop del panteó comtal de Bolbona.
Gastó III va participar en múltiples fets guerrers: la campanya en ajut de l’ordre Teutònica al Bàltic contra els prussians pagans, o el providencial auxili a desfer el setge de Meaux, on una revolta tenia completament encerclat el Delfí de França. Però la batalla més important de la seva nodrida trajectòria va ser sens dubte la de Launac, el 5 de desembre del 1362, on tot i estar en inferioritat, va apallissar les tropes dels poderosos Armanyacs, que pretenien conquerir els seus estats.
El resultat de la batalla va tenir unes conseqüències molt importants. D’una banda el nostre cosenyor va esdevenir immensament ric amb el cobrament de rescats, materialitzats en milers de florins d’or, que Gastó va fer dipositar a la torre Montcada d’Ortès. De l’altra, Febus va aconseguir salvaguardar els seus dominis, inclosa Andorra, dels greus estralls provocats per la guerra dels Cent Anys. A més, consolidava un immens estat que governava de forma pràcticament independent, des dels dominis del Comtat de Foix fins a gairebé albirar la costa atlàntica.
El seu crit de guerra era "Febus avan!", que va mantenir com a divisa personal, tanmateix, també se li atribueix l’autoria del lema de la seva nissaga, Tocoy-se Gausos!, fet que defensen autors refutats occitans, com el mencionat Tucoo-Chala.
Hi ha una anècdota molt curiosa de Gastó abans de la batalla de Launac. Sembla que se li aparegué en un somni Sant Volusià, per animar-lo abans de la topada militar, alhora que va vaticinar-li la seva victòria posterior. Aquest personatge religiós ha estat el patró dels comtes de Foix des dels orígens de la nissaga, i les seves despulles han estat venerades des d’antic a la magnífica església abacial de la vila foixenca, als peus del formós castell. Davant d’aquestes relíquies, els comtes practicaven sovint cerimonials d’estat, juraments, així com les confirmacions de privilegis.
Hi ha una altra batalla que vull destacar, ocorreguda en vida de Gastó Febus, però protagonitzada pel seu fill il·legítim predilecte, Yvain: la nit del 20 al 21 de juliol del 1381, les forces de Foix i Bearn van aniquilar un perillós exèrcit de mercenaris a Rabastens. Aquests pretenien arrasar els estats de foixencs, incloses les valls andorranes. Un dels perillosos capitans que les tropes d’Yvain van matar en la batussa va ser el Bastard d’Andorra, personatge a qui caldria dedicar-li un estudi més aprofundit.
