Cada dia obro els ulls més o menys a la mateixa hora, sense despertador. Però, arriba un moment del calendari, a les acaballes de març, quan en fer-ho m’enduc uns ensurts de dos parells: per la finestra entra més resplendor de l’habitual, un signe inequívoc que faig tard. Són els dies previs al canvi a l’horari de primavera i el culpable, que em saluda somrient a través de les cortines del dormitori, és el puto sol dels Teletubbies.
A la meva amiga Roser, que per fi claregi tan aviat li fa una gràcia que no vegis tu. L’inici avançat de la jornada li permet alçar-se tranquil·lament i, amb una visibilitat immillorable, anar descalça als prats que envolten la casa familiar a recollir la rosada nocturna en un calze confeccionat amb fulles de mandràgora. Quan en té prou, de tornada deixa l’ofrena per als pardalets que, com que ja és sobradament de dia, han trobat el camí a la balconada de la seva benefactora i poden gaudir de les gotes del deliciós líquid. A continuació, un cop han sadollat la set, l’ajuden a estendre els llençols que, amb anterioritat, ha rentat amb sabons biològics i essències de lavanda. Els agafen amb les urpetes i mentre piulegen i aletegen alegrement els dipositen amb dolçor damunt els cables de l’estenedor, que no són de filferro, sinó que estan trenats amorosament amb pètals d’orquídia. Ella, aprofitant les escapades matutines, acostuma a reunir-se amb moltes altres conveïnes que frueixen d’aquells instants de claror, i assaboreixen la companyia mútua a la vegada que recol·lecten piruletes dels arbusts que floregen pertot, per alimentar els elfs que saltironegen sense por a perdre’s en la foscor i ser esquarterats i devorats per un troll. Tot això només al matí, perquè al vespre, vist que també se’ns regala una eternitat al cantó lluminós de la creació, n’hi ha que han fundat una societat druídica i es reuneixen, abans no els assalti el crepuscle –cosa que, lògicament, ara triga més a passar–, entorn d’un cercle megalític per donar-se banys de radiació solar, cantar en rotllana per donar gràcies a la vida i filar els brins de cotó natural amb el qual la Roser es fa les túniques que duu a les caminades matinals.
Jo no arribo a tant. A banda de demanar-me, inútilment, per què hòsties la modificació ha de fer-se a les dues de la nit i no, posem per cas, a la 01:30 o les 04:17, no guanyo per a disgustos. L’última vegada, amb les presses i baixant les escales de tres en tres, vaig entrebancar-me i, amb les parpelles enganxades per un teixit lleganyós més consistent que el Súper Glue, vaig menjar-me la paret. Marejat i desconjuntat a terra va semblar-me que al meu voltant voletejaven uns ocellets cuquis cuquis. Devia enviar-me’ls ja sabeu qui.