Ja teníem Donald Trump, que vol annexar el Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà, i ara tenim, a més, un tal Ángel Escolano Rubio, a qui li agradaria annexar un tros del nostre país. De veritat que sembla que el sentit comú s’estigui evaporant per moments.
Però qui és aquest home? Doncs es tracta d’un advocat i activista espanyolista, ferm detractor del català i  president de Convivencia Cívica Catalana, una entitat ultra contrària a la immersió lingüística a Catalunya. Deu ser fàcil conviure cívicament amb uns ciutadans uniformes i monocromàtics... Però la realitat catalana és ben diferent. Fa pocs dies, arran d’un twit polèmic sobre l’ús del català a casa nostra, Escolano instava Espanya i França a repartir-se Andorra perquè som "una cova de pirates". I com definim aquells qui, des de la política espanyola, protagonitzen casos de corrupció monumentals, mani qui mani, i que esquitxen totes les legislatures des de fa una pila d’anys?  ¿Qué me estás contando, Escolano? Acabava dient que la gendarmeria francesa i la guàrdia civil espanyola haurien de decidir quina part del Principat es queda cadascú. I així es posaria remei a una anomalia històrica, deia aquest senyor.
Anem a pams. El primer improperi cap al nostre país era allò de la cova de pirates. El segon és quan diu que l’annexió seria bona per als drets humans. De tots és sabut que les invasions, les annexions de països són un perfecte exemple de respecte dels drets humans i nacionals. Finalment, i relacionant-lo amb aquest segon punt, afirma que la desaparició de l’Estat andorrà acabaria amb el contraban i el blanqueig.
I jo em demano... quant deu representar el contraban que surt d’Andorra si el comparem amb el que entra per Galícia o l’estret de Gibraltar? Quant al blanqueig, arran del desastrós capítol de la BPA que encara cueja, Andorra treballa per homologar tot aquell diner que arriba al nostre sistema bancari. No podem negar les males praxis,  però Andorra s’esforça per sortir de les famoses llistes negres i grises de paradisos fiscals. 
Escolano, no només voldria eliminar la nostra sobirania des de fora, sinó que també ho volia intentar des de dins: va donar suport a una espècie de filial de la seva entitat a Andorra, Convivencia Cívica Andorrana, en castellà segons el seu propi twit, en el qual la paraula convivència no duu accent. La pressuposava defensora dels "derechos de los castellanohablantes en ese país". Alguns rotatius afirmen fins i tot que l’objectiu final seria fer del castellà una llengua oficial d’Andorra. Deu ser l’aberració prèvia a la invasió. Però parlem de drets i també d’obligacions. On queda el dret del ciutadà d’Andorra a poder parlar lliurement la seva llengua a casa seva i, el que és més important, el dret que l’entenguin? Aquest dret li seria arrabassat sense miraments? És obvi que un castellanoparlant té el dret de parlar en castellà aquí i on sigui. També té el dret de parlar en alemany un alemany. Però la bona voluntat de l’andorrà no és eterna i en el meu cas és cada cop més limitada. Si me’n vaig a Madrid, si no parlo espanyol... no podrem entaular una conversa. Però, ara que hi penso, muntarem una associació que vetlli pel nostre dret a expressar-nos en català a Madrid, amb l’objectiu que les autoritats competents acabin declarant el català com a llengua oficial també a Madrid. I a la llarga... pam, Madrid per als andorrans. Perquè els catalans no crec que la vulguin per a fer-hi res, amb la simpatia que els tenen. Per sort, el projecte de plataforma a Andorra no va tenir gaire èxit, com era d’esperar. Altrament dit, va imperar el sentit comú. Madrid pot estar tranquil·la, no hi enviarem encara el sometent, pero todo se andará...
Títol I, De la sobirania d’Andorra, article 2 de la nostra constitució: "La llengua oficial de l’Estat és el català". Res més a dir.