Com a jurista i secretari general d’Andorra Endavant, em veig en l’obligació de respondre a l’article d’opinió de la Sra. Jèssica Obiols Obiols, publicat al Bondia, el proppassat 9 d’abril del 2025, sota el títol Quan el populisme pretén dictar Justícia. Un article destinat exclusivament a criticar el nostre article d’opinió publicat en aquest mitjà sota el títol Qui fa mal ha de pagar la factura. 

Posem les coses en el seu context. Tenim un sistema que, ara com ara, no garanteix una reparació efectiva a les víctimes de violència de gènere en cas que l’agressor sigui insolvent o es declari com a tal.

Davant d’aquest fet, hi ha dos posicionaments antagònics. 

D’una banda, el posicionament polític de DA, CC, PS i Concòrdia en què l’Estat es fa càrrec i paga la indemnització, dictada i establerta en una sentència, en lloc del maltractador insolvent i d’altra part el nostre plantejament d’Andorra Endavant, que advoca per fer complir la sentència judicial i, per tant, l’obligació dels agressors d’assumir la “responsabilitat civil personalíssima i intransferible” i paguin la factura de les seves accions i malifetes.

La proposta de DA, CC i PS no és coherent perquè aplicant el seu propi raonament l’Estat també s’hauria de fer responsable de garantir la cobertura –en el cas que l’autor del delicte no fos solvent– de la responsabilitat civil derivada de qualsevol altre tipus de delicte (com per exemple en el cas d’un robatori, d’una estafa o d’un homicidi). Però, i  si la víctima és un nen i l’autor és insolvent, el nen no té dret a ser indemnitzat per l’Estat? 

Ara, voldria respondre a les consideracions de la Sra. Obiols, contingudes en el seu article d’opinió.

1. El coneixement del dret no equival a conformisme.
La Sra. Obiols afirma que Andorra Endavant sembla desconèixer el dret vigent. Al contrari: el coneixem bé, i precisament per això sabem on falla. No confonem el respecte a l’Estat de dret amb la submissió a un sistema que s’ha demostrat ineficaç per protegir les víctimes. No es tracta de plantejaments populistes, sinó de fer propostes polítiques pragmàtiques, eficients i legítimes per reformar el que no funciona.

2. El sistema actual no garanteix el cobrament. 
L’embargament de béns de l’agressor, per molt que estigui previst legalment, sovint queda en paper mullat. Massa víctimes mai no cobren la indemnització reconeguda judicialment. I quan això passa, tothom es renta les mans. Nosaltres diem prou. Cal que l’Estat tingui palanques per fer pagar els agressors, els veritables i únics culpables, i en cap cas l’Estat hauria de subrogar-se en la seva posició.

3. Els treballs compensatoris i la reforma legal han de funcionar. 
La Sra. Obiols cita jurisprudència constitucional per negar la possibilitat d’imposar treballs compensatoris. Però oblida, o passa per alt, una veritat fonamental: en un Estat de dret, les lleis no són immutables. Els polítics tenim el mandat democràtic per canviar-les, si no funcionen o cal millorar-les. Quan una norma legal esdevé un obstacle a la justícia social, tenim no només el dret, sinó el deure de reformar-la.

4. Un fons d’indemnització a les víctimes és una solució real i eficaç. 
La nostra proposta de crear un fons finançat amb sancions als culpables és perfectament viable. Semblaria desconèixer l’autora de l’article que ja existeixen mecanismes similars a altres països, és aquest el cas d’alguns estats dels Estats Units, com Califòrnia, en què s’imposen multes anomenades “victim compensation fees” als autors dels il·lícits penals. Aquestes multes que paguen els agressors, i que percep l’Estat, van destinades únicament a nodrir el fons d’indemnització per rescabalar altres víctimes en el cas que l’autor de l’agressió sigui insolvent. 
I si aquestes solucions efectives com les que Andorra Endavant proposa no existeixen a Andorra, és perquè ningú fins ara ha tingut la voluntat política de posar les víctimes al centre del debat. 

5. La llei ha d’evolucionar. 
El problema no és jurídic, és només polític. Quan algú des del vessant jurídic qualifica els plantejaments d’un altre partit polític de “populistes”, quan el nostre partit només defensa reformes profundes, no fa una altra cosa que intentar congelar el debat democràtic, volent imposar el pensament únic i que, en aquest cas, l’Estat pagui pels agressors quan mai cap Govern d’Andorra havia plantejat l’aplicació de l’article 30 del conveni d’Istanbul.

També afirma, i cito textualment, que “proposar a més que les indemnitzacions es paguin a través d’un fons "alimentat pels agressors" és un exercici de fantasia legislativa. Si l’agressor és insolvent, com es pretén que hi contribueixi? La responsabilitat civil és personalíssima, i no es pot col·lectivitzar ni transferir a tercers que no tenen cap responsabilitat directa en els fets”.

Aleshores si l’agressor és insolvent hem de suposar que ho serà per a tothom, en termes universals. O només ho és per a la víctima i no per a l’Estat? Com pensa rescabalar-se l’Estat de la suma ja satisfeta per compte de l’agressor? I, en tot cas, aquesta responsabilitat civil personalíssima i intransferible de l’agressor, ho és així només de cara a un fons de reserva “alimentat pels agressors” i no envers l’estat? Les seves contradiccions són paleses.

En definitiva, una cosa realment important, Andorra Endavant continuarà treballant perquè les víctimes siguin reparades com cal, i perquè els culpables no trobin en la llei una excusa per escapar de les seves responsabilitats. Som plenament conscients que per fer això cal canviar normes i, si governem les canviarem.