Ja és tradició que a casa l’escapada estival comenci amb el peu canviat. Només quan vivia sol recordo haver aconseguit fugir del caos, els preparatius i l’histerisme prevacacionals, les escenes de pànic col·lectiu que cada cop em fan pensar que, en lloc de marxar a la platja, estic fugint d’una invasió d’extraterrestres amb mala folla que venen a esborrar-nos de la faç de la terra.

De nou, aquest any, per enèsima volta tornàvem a muntar una esceneta i a posar-nos en evidència davant dels nostres fills: ja sortíem tard i a més no hi havia pebrots a entaforar al cotxe tot el que ens calia. Curiosament, els nens no van optar pel parricidi ni per demanar als serveis socials que els rescatessin de les nostres urpes. Al contrari, després d’equivocar-nos de camí i de tornar a humiliar-nos encara més (si això era possible) davant la nostra descendència (sospito que havien pres algun antidepressiu per sobreviure al viatge), ja ni van reaccionar. Un altre clàssic: un cop a lloc, vaig maleir-me els ossos en adonar-me que havia oblidat diverses coses que volia endur-me, entre les quals destacava alguna lectura, que em rescataria dels suplements estivals del diari i dels reportatges televisius sobre festivitats regionals de pelatge divers, i les ulleres de raigs X per veure la gent en boles. Malament començàvem, perquè vaig trobar-les a faltar just en baixar a la piscina de l’hotel: se’m va anar la vista cap a una noia d’uns trenta i tants, tot i que immediatament després vaig passar a la mare, de mitjana edat, que tampoc estava gens malament; veure el pare, que estava en una forma envejable, em va fer plorar desconsoladament pel meu oblit. Sentia, com sempre, la necessitat d’esprémer l’estada al màxim, i em repetia com un mantra que aquestes vacances serien, ara sí, les millors de les nostres vides. Passaria amb els nens més temps que mai, jugaria amb ells com si s’hagués d’acabar el món i fornicaria com un salvatge amb la dona. Aquestes dues setmanes m’ajudarien, d’una vegada per totes, a fer les paus amb l’any laborable, que quedava temporalment en stand-by. Tot plegat em permetria conjurar el mal rotllo que em cauria a sobre quan tornés a la feina; a nivell familiar, passar-ho com mai tots junts en pau i harmonia seria l’antídot ideal per als daltabaixos del dia a dia. Seríem feliços a matar durant la resta de la nostra existència.

Així de metafísic estava jo, buscant la millor manera d’aprofitar el moment, de fer que l’estiu durés per sempre més. Enyorava els meus llibres, però quan va passar-me per davant un paio de manteniment de l’hotel, la seva visió em va fer donar gràcies al creador per no dur posades les ulleres màgiques per veure el personal en pilotes.