Escric aquest article només uns minuts després de veure el darrer capítol de Chernobyl que s’emet en la plataforma HBO, una sèrie que contra tot pronòstic ha resultat ser un èxit total de crítica, de boca-orella entre els que l’hem seguida i que ha generat un volum d’opinions i comentaris generalment positius que només han pogut assolir sèries com ara Breaking Bad o Joc de Trons.

I la pregunta que tothom es fa és, què és el que té realment Txernòbil que fa el seu visionat tan i tan atractiu? Finalment es tracta d’una història més o menys coneguda per tots i que, per tant, a diferència d’altres sèries que han resultat molt exitoses, no permet ni massa sorpreses ni girs inesperats per part dels guionistes d’aquells que, s’ha demostrat, tant agraden i atrauen els espectadors. A més, tracta una temàtica que resulta pràcticament incomprensible per a l’espectador i que, fins i tot, es podria pensar que, més aviat, pot generar certa distància, com és tot allò que gira al voltant de la física nuclear i de la radioactivitat. Bona part de la sèrie compta amb sons i sorolls de fons que fins i tot poden resultar molestos, com ara un recurrent grinyol que, s’ha explicat posteriorment, és un so real gravat en una altra central nuclear i que correspon al que fa una porta que condueix a una de les sales de refrigeració. Un so que genera una estranya combinació de molèstia i de tensió i que queda ja en la història de les sèries de televisió.

S’ha publicat molt, moltíssim sobre la sèrie, que ha arribat fins i tot a ocupar espais de debat en programes de ràdio i televisió. He de dir que he mirat de combinar la visualització dels cinc capítols que té amb la lectura d’algunes de totes aquestes opinions que l’anaven enriquint i ajudant a gaudir-la encara més; després de tot plegat, crec que la seva força rau en la potència, la proximitat i l’empatia que generen cadascuna de les històries, que de forma individual s’expliquen en paral·lel a les espectaculars seqüències i imatges de la catàstrofe i de les posteriors tasques de descontaminació.

El creador de la sèrie, Craig Mazin, ha fet públiques aquests darrers dies, després de la demanda exercida de forma contínua per part de mitjans de comunicació i a través de les xarxes socials, les seves fonts d’inspiració per a la creació de la història i dels seus guions. Al capdavant d’elles situa de forma molt destacada el llibre Veus de Txernòbil, d’Svetlana Aleksiévich. De l’esmentat llibre, a part de citar-lo com a inspiració clau de la sèrie, Mazin diu (via Twitter) que “es tracta d’una lectura absolutament essencial i una lectura que et trenca el cor; amb raó la Sra. Aleksiévich té un premi Nobel”.

Aquests dies m’he interessat també una mica per l’obra d’Aleksiévich, que va ser la primera (i única, de moment) periodista a guanyar el premi Nobel de literatura l’any 2015. La seva obra inclou obres amb títols i trames tan interessants com ara La guerra no té rostre de dona, sobre el més d’un milió de dones que van participar de forma oculta en la II Guerra Mundial o Els nois de zinc, en referència al metall en què venien segellats els taüts de les morts provocades en la guerra russoafgana. Totes les seves obres, com en el cas de Veus de Txernòbil, es basen en visites sobre el terreny, entrevistes, converses per donar la veu als veritables protagonistes de les difícils situacions que descriu i de les històries de patiment i de superació.

Després d’haver gaudit tant de la sèrie i sobretot de les seves històries i de les seves veus, veient que segurament deuen ser molts els mèrits d’Aleksiévich –quan, contràriament al que succeeix sovint, el seu premi Nobel de l’any 2015 tot i la seva condició de periodista no va ser objecte de massa controvèrsia– i junt amb el rerefons polític que s’intueix en les seves obres em deleixo de ganes de poder llegir aquest estiu algun dels seus llibres i crec que estic del tot atrapat ara mateix per les veus de Txernòbil.