Que sempre s’hagi fet així, que una cosa funcioni per a 100 i per a un no, no crec que doni dret a linxar aquest que diu que a ell no li funciona. Ja dic, crec, perquè potser sí que per a alguns la dissidència és motiu de linxament, intern, però de linxament. I no sé a vostès, però a mi no m’agradaria que m’ho fessin. Perquè és clar, quan algú creu que ha esgotat totes les vies possibles acudint a diferents organismes i el que considera injust no se soluciona i decideix exposar públicament la situació, no considero que hagi de ser motiu d’escarni a l’interior de la casta, però escarni. Mai de la vida hauria pensat que usaria això de casta, i no per referir-me a la classe política, sinó a una classe professional, i qui s’hagi de donar per al·ludit ja ho farà, o no és clar. Hi ha qui té la pell molt fina, finíssima diria jo. Però és clar, tot plegat és una apreciació personal que exposo en aquest petitíssim espai també per a la dissidència.
De tota manera, ja sabem que ara per ara no se solucionarà el problema d’haver d’esperar quatre mesos a cobrar. Potser amb el temps, quan hi hagi més veus dissidents, qui sap, però ara mateix sembla que no.
No hi ha sistemes perfectes, però sobretot no hi ha sistemes absoluts ni veritats absolutes, o és el que es diu en el nostre món. Això que apliquem fàcilment al tema religiós per titllar de fonamentalistes, per exemple, els que només atenen la literalitat del text sagrat i no admeten interpretacions amb els efectes que això té, no ho fem en altres àmbits de la vida. Així, ens escarrassem a defensar constitucions com si fossin textos sagrats intocables. I qui diu això, diu maneres de funcionar. Pensem-hi.