Els redactors del projecte de llei “per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge” l’han batejada com a “llei òmnibus”. Aquest projecte modifica onze lleis, una d’elles aprovada el  2024, dos l’any 2022 i quatre més de la collita del regnat de Demòcrates d’Andorra, la qual cosa diu prou sobre el cacau mental d’aquesta formació, incapaç de reflexionar, dialogar, deliberar, tornar a reflexionar i pactar abans de legislar. 
Improvisació que ens sotmet a repetides dutxes escoceses: un dia escaldats amb l’aigua bullent ultraliberal, l’endemà, sense treva, capbussats en les aigües gelades del pitjor infantilisme esquerranista. 
Hi ha abundant literatura jurídica sobre les mancances de les lleis òmnibus. Les lleis normals es regeixen pel principi d’especificitat de la matèria que regulen, mentre que les òmnibus es caracteritzen per l’heterogeneïtat i l’ambigua relació entre les temàtiques tractades. A sobre, la manca de deliberació democràtica i assossegada indefectiblement provoquen problemes d’inseguretat jurídica i d’incertesa, a més de dificultats insalvables per la seva aplicació; de tal manera que, malgrat el soroll expectant que provoquen, sovint tenen una eficàcia molt reduïda.
El projecte de llei “per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge” confirma els recels que aquest tipus de lleis desperten en experts constitucionalistes. Però en el nostre cas, n’hi ha més: el text que se sotmet al Consell General revela la manca d’idees del partit en el poder per formular i implementar polítiques públiques, avaluant-ne els resultats. La seva predilecció per les polítiques reactives, quan els problemes ja han entrat en crisi, mostra la incapacitat d’anticipació dels cervells pensants de DA.
Les referències que fa el Govern, a la memòria justificativa, a normes dels països de l’entorn per a requisar habitatges buits, proven que no han sabut o no han volgut fer un diagnòstic de la realitat andorrana i les particularitats en matèria de compra de pisos que es presenten al nostre país. A part d’ignorar que l’arquitectura legal d’aquests països ofereix diferències significatives amb la nostra, han passat de puntetes en l’avaluació de l’eficàcia de la “requisició” en els llocs on s’ha implementat. Un exemple: a Bèlgica, la llei Onkelinx del 1993 permetia la requisició d’immobles vacants amb unes condicions similars a les del projecte de llei òmnibus; setze anys després, el 2009, només se n’havia requisat un. Més recentment, la llei catalana només ha aconseguit expropiar  70 dels 30.000 habitatges buits que hi havia el 2016.
Als països esmentats a la memòria justificativa hi ha d’altres instruments més en sintonia amb els nostres principis constitucionals i que al llarg de dècades han demostrat arreu la seva eficàcia en la política d’habitatge i en la sostenibilitat; el projecte de llei els ignora.  Em refereixo al règim d’edificació forçosa en sòl urbà consolidat; o és que només tenen funció social els pisos buits, mentre que els solars buits poden continuar erms durant anys, amb una clara finalitat especulativa? DA dilata, un cop més, la reforma radical de la llei d’ordenament del territori i urbanisme imprescindible per endreçar el país i produir habitatge assequible, amb determinacions que fixin percentatges mínims de reserva d’habitatges de protecció o de percentatges màxims de segones residències en les actuacions urbanístiques. 
Però, malauradament, en el projecte de llei no hi ha cap coherència entre els objectius anunciats i les mesures proposades. No passa de ser una llei prescindible: una tartana.