Amb el propòsit de pouar el sentiment davant la bellesa i la barbàrie, rellegeixo la traducció de Margarita Castells de Per què has deixat el cavall sol?, de Mahmud Darwix (Editorial Límits i Editorial Andorra, 2004). El poeta arriba, allèn de l’inacabable conflicte àrab-israelià, al fons abismal de la consciència humana, bo i expressant fermament i alhora de manera entranyable i elegant, el desig que el ressentiment equivocat s’aturi arran de la confusió de la part i el tot que alimenta la desolació crònica del poble palestí i amarga els hebreus que no culpen els pobres innocents que moren injustament o sobreviuen amb pena a la franja mil vegades violada de Gaza. Com que la brutalitat de la invasió actual, que el galileu ja no ha tingut la dissort de patir en pròpia pell ni a l’exili, supera tota incursió anterior, el seu clam contra l’odi i l’aniquilació és, avui, més necessari que mai.

El suplici col·lectiu es viu també en soledat. I des de lluny. Malgrat la distància, la compassió amara la humanitat ferida que vaga pel purgatori de la seva condició. Ens podem abocar al que ens ve de gust i al que abominem, i, com si ens atanséssim a una finestra, observar, durant una treva, gessamins que s’enfilen per la reixa brunyida al vespre i fan olor de sang, sentir vents que cerquen pàtries o pensar què hi haurà després de la cendra i l’aigua oliosa que reverbera en solcs heroics. I oir la veu del mar que retorna eternament.

En assaborir els poemes de Darwix sempre em roman un regust de sorres i fangs a la boca i les ganes d’evitar, somni endins, crims i malvestats. A la línia invisible entre la retòrica i l’eloqüència, el record del dolor emigra amb els núvols prenyats d’una pluja fructífera. I l’oblit impregna, talment un sol naixent, les petjades errants que esdevenen preguntes a la llibertat. En el cercle viciós de la violència i de la por i de l’abandó de les exigües pertinences, els versos són armes de denúncia massiva i penyores d’un amor invencible.

Un fum blau de lliri cobricela els dies infausts al reialme de la pols, sembrat de mort. Allà resten sols un pou, un salze, gira-sols que guaiten l’infinit perquè a dalt no existeix el no-res… L’espurneig glauc de les oliveres acompanya els fugitius, forasters a casa, que duen la pesada nostàlgia a l’embalum de l’èxode. I les ombres de l’absència són salms de plor vessats a la incertesa del demà i a les cicatrius de l’ahir. El silenci que succeeix a la guerra teixeix la manta de l’espera, que embolcalla la fosca on brosten somriures tristos, miratges de tendresa que la lluna posa en uns ulls de mel, a l’ala trencada d’un moixó, a la culata d’un fusell, a les glicines hissades a la nit, a la falda de l’estimada, a les poques espigues que apunten cap a les estrelles amb els canons carregats d’una pau que, a pesar de tot, madura als camins de la terra sagrada que reclama banderes fetes amb llençols blancs.