La sortida és una entrada vista d’esquenes, deia algú. I perdoneu-me que tiri de les paraules d’altri: això ens succeeix als que anem mancats d’idees pròpies interessants o les engendrem amb escàs sentit de l’oportunitat –malgrat el qual podem assaborir les dels nostres congèneres–. Schopenhauer va deixar-ho escrit: citar mots aliens és l’equivalent a cruspir-se les restes d’un àpat al qual no t’han convidat. Cagum... Ho veieu? Ja hi he caigut de nou.
En qualsevol cas, tornant al principi, a punt com estem de deixar enrere la primavera i d’ingressar en el Valhalla estival, resulta que tot déu va ple de bons desitjos. En el punt que ens trobem confiem que els dies que vindran ens ajudaran, amb una mica de fortuna, a viure moments d’alegria. Jo em donaria per satisfet amb poqueta cosa. Sense anar gaire lluny, amb perdre de vista els veïns dats pel sac amb res més a fer que tocar les pilotes a la resta de la humanitat i passar-se la nit desperts, secretant bilis per les orelles mentre escruten els espais comuns de l’edifici. Objectiu: datar i documentar el més mínim moviment amb l’ajut de l’equip militar de contraespionatge que han instal·lat a l’escala. I, és clar, també en tindria prou si no em calgués continuar malbaratant energies amb col·legues de l’oficina que quan parlen de l’únic que saben, poden i aspiren a fer-ho (id est, de la puta oficina), es reivindiquen com a “professionals”, un terme que em posa en un tràngol de primer ordre perquè em fa pensar en putes i se m’escapa el riure. Voldria no enyorar ningú. A la majoria de persones que trobo a faltar ni tan sols he pogut conèixer-les, i a les que sí, massa o massa poc, motiu pel qual mai aconsegueixo fer les paus plenament ni amb elles ni amb mi. Posats a demanar, repararia el mal que hagi fet a qui sigui que ha tingut la ventura o la desgràcia de creuar, potser circumstancialment, la seva biografia amb la meva. De l’avenir espero suficient temps per instaurar tradicions que, amb sort i dècades, esdevindran llegendàries, com ara (a iniciativa del petit de casa) la tarda de jocs en família de dissabte –no ens en perdona ni una– o, en companyia de la gran, esbrinar a què coi s’assemblen els núvols que passegen per davant les finestres de la seva habitació. I posar-los nom.    
Finalment, anhelo no trobar-me mai més de la vida energúmens que, arribat el torn per pagar al supermercat, buiden el carretó amb una mà. Amb l’altra aguanten el monedero, simplement la deixen suspesa en l’aire, a voltes recolzada sobre el mostrador, com si els hagués quedat inutilitzada després d’una ofensiva terrestre. Què sé jo, colze a colze amb Cervantes i amb la mare que els va parir a tots al collons de batalla de Lepant.