Un dels animals més mítics de la nostra cultura és sens dubte el llop. Anomenat també lop pels nostres veïns occitans, i otso pels bascos. De fet, aquests darrers li tenen dedicat un dels mesos de l’any, febrer, que anomenen otsaila. Pocs animals europeus tenen aglutinada tanta llegenda, misticisme i llegat cultural com aquest gran cànid. Des de la veneració, fins i tot, admiració, que se li professa des del Paleolític, a l’aversió que pràcticament l’ha dut a l’extinció a l’Europa occidental al llarg dels darrers cent anys.
No cauré en la còmoda equidistància a l’hora de posicionar-me davant d’aquesta dualitat de posicions envers l’animal: el llop és un animal fascinant, molt desconegut i sovint atacat al qual se li ha penjant una fama immerescuda. Un autèntic tòtem que marida com pocs la nostra herència cultural i natural. La meva admiració ha crescut a mesura que he anat sabent-ne més, tant del seu comportament biològic com de les profundes arrels que ha tingut en l’imaginari europeu.
He volgut tornar a escriure sobre els llops, després de l’immens disgust que m’ha provocat la decisió del parlament espanyol, quan ha votat, per majoria, derogar la prohibició de caçar els llops. Una votació de minuts, un retrocés de mig segle. Una ignomínia. Per més vergonya, ses senyories ho han basat en un fals augment, sobre els atacs del llop als ramats els darrers anys. Sí, fals, com demostra Juan Carlos Blanco, doctor en biologia, probablement el màxim expert mundial en el llop ibèric. En un magistral article publicat el passat dia de Sant Josep a l’històric el Norte de Castilla, on ens il·lustra sobre la manipulació de certes dades. Per exemple, cita les morts pel llop a Castella i Lleó com a falsejades, atenent que abans de l’any 2021, la Junta només indemnitzava els ramaders del sud del Duero, però és precisament quan la mesura de pagament es va començar a aplicar als territoris al nord d’aquest riu, quan les denúncies van començar a augmentar exponencialment. Trumpisme en estat pur.
La convivència amb el llop forma part del nostre ADN mil·lenari, de fet, abans de la implantació generalitzada del cristianisme per Europa, molts pobles el veneraven com una divinitat: els ilergets, que l’anomenaven Tir, arrel toponímica de la seva capital Iltirtia, avui Lleida; Ròmul i Rem, fundadors de Roma, que van sobreviure alletats per la lloba capitolina, de fet, els romans tenien com una de les seves festes més disbauxades les lupercals, que se  celebraven amb esperit de renovació i fertilitat; també l’idolatraven els pobles celtes, bascos i germànics. Ara bé, tota aquesta sacralitat que li atribuïen des d’antic, va canviar totalment de tornes quan, des de les noves creences cristianes, va esdevenir un autèntic símbol del mal, que en molts aspectes emocionals, ha perdurat en moltes mentalitats fins als nostres dies.
Vull recalcar el meu amor incondicional per la pagesia i la ramaderia, tan vinculades a la meva família, i més quan una bona part de la mateixa encara s’hi dedica heroicament. Tan de bo els maldecaps del sector primari s’acabessin amb solucions tan simples com erradicar la fauna salvatge, però desgraciadament no és així. El llop, com l’ossa, són els perfectes bocs expiatoris per una situació de maltractament administratiu continuat: insuportables traves burocràtiques, competència deslleial, preus, o abusos per part dels intermediaris vers els consumidors finals. Un despropòsit. Però no s’han d’utilitzar els nostres ramaders per encoratjar la caça indiscriminada.
Sempre he defensat que la convivència entre els nostres herois, que mantenen viu el sector primari, i la fauna més problemàtica per les seves explotacions, és possible. Ara bé, per fer-ho realitat s’ha de comptar amb una administració eficient i competent que els ajudi sense traves.
Tant de bo no hàgim començat el compte enrere, per silenciar definitivament l’udol del llop.