Dijous passat, seguint la sessió del Consell General, el meu cervell em va fer desconnectar un mínim de tres vegades. Sé que no soc l’única a qui li va passar, entre els quals alguns companys de feina i segur que també s’hi pot comptar algun conseller i ministre. No era per a menys. Discursos avorrits, que poc aportaven al debat, fent servir paraules i fórmules més pròpies d’altres èpoques que l’actual, repetint cronologies que desvien l’atenció del que realment interessa. Tot plegat, poc ajuda a apropar la política a la ciutadania, més aviat el contrari, l’allunya i fa créixer la desafecció.
Però no només són discursos avorrits que poc aporten al debat. Més enllà de constatar que algun conseller no sap ni interpretar els criteris que emet el Govern, d’altres no saben llegir els seus propis discursos, la qual cosa dificulta el seguiment del debat. I si tot això no fos prou, a sobre els discursos són repetitius. Vaig pensar que tenim lloros per consellers: tots repetint una vegada rere l’altra els mateixos arguments ja exposats en les intervencions anteriors. Entenc que tots volen tenir quota de pantalla, però potser hi guanyarien buscant altres fórmules. Aquí citaré l’exemple del ministre Ramon Lladós i del conseller socialdemòcrata Pere Baró, que de tant en tant surten de l’esquema i deixen anar algun acudit o estirabot que et fa tornar en tu.
I per si tot plegat fos poc, la majoria comencen de la mateixa manera: “Avui debatem tal llei”. Com si no sabéssim ja tots després que a l’inici de cada sessió es llegeix l’ordre del dia, i abans d’encetar cada punt també es repassa el seu enunciat. Quin sentit té que en la cinquena intervenció encara es digui quina qüestió s’està debatent? Deu ser per ressituar el ciutadà que ha desconnectat!