Laura Casanovas, una autora que connecta amb els joves a les aules, escrivia aquí reflexions interessants sobre les lectures obligatòries i la seva utilitat com a referents de la cultura d’un país. Catalunya les suprimeix del batxillerat i la selectivitat. Empar Moliner lamentava a l’Ara que podrem llegir el premi Ramon Llull de novel·la sense haver llegit mai Ramon Llull. Desapareix l’obligació del cànon sagrat i hi ha gent que ho troba un autèntic daltabaix que ens conduirà a l’Apocalipsi cultural. Fins ara tots llegíem Ramon Llull. El beat està a la nostra tauleta de nit. De fet, per escriure aquestes ratlles he aturat la lectura del Llibre d’Evast e Blanquerna (1276 o 1283).
Les llistes de lectures obligatòries són un fòssil que cal renovar, airejar, repensar. Tenen sentit unes llistes pràcticament idèntiques a les que teníem quan estudiàvem COU? No és hora de llençar a la foguera de Sant Joan aquells apunts grocs sobre Auques i ventalls, de Josep Carner? L’ensenyament obsessionat en la història de la literatura i no en la literatura, en la memorització d’autors i obres, en comentaris de text mecànics als quals els alumnes no troben cap mena de sentit potser és un model que es pot repensar.
No és fàcil. I davant dels reptes, a vegades apliquem la llei del pèndol. Passem de l’obsessió mecànica per Carner a l’eliminació de tot el cànon? Quin altre model fem servir?
Volem potenciar el gust per la lectura o volem ensenyar literatura, igual que ensenyem física? Potser podem oferir un ventall molt ampli dins del cànon perquè els docents i els alumnes puguin triar lliurement? Què ha de predominar, el prescriptor de literatura o el gust de l’adolescent? Volem complaure l’adolescent o guiar-lo a llocs on no aniria? Per què hem separat la llengua i la literatura com si fossin de planetes diferents?
El repte més gran és com encaixar la literatura, les humanitats, dins de l’ensenyament per competències, perquè les humanitats no serveixen per a res, només serveixen per comprendre el món i per pensar.
Com connectem la literatura amb el nostre món, amb els temes eterns i actuals? Com la comentem per tenir lectors crítics? Com la connectem amb la realitat, amb les notícies, amb les pel·lícules, els videojocs i els referents actuals dels joves?
Com aconseguim adults lectors de llibres i de notícies? Perquè potser no és just demanar als adolescents allò que els adults no fem. Perquè això és hipòcrita i gens pedagògic. I el súper repte: com aconseguim centrar l’atenció en textos escrits, quiets, llargs i complexos, quan tot el dia rebem estímuls audiovisuals, dinàmics, impactants i breus? Si tot el dia vivim dins un scroll infinit?
Vaig a llegir el Llibre de les meravelles, a veure si tinc una revelació divina com la de Llull a Randa per respondre totes aquestes preguntes.