A veure, gordo panxut,
Aquí els meus amics i jo estem fins a les boines reials que ens toquis la moral amb la tonteria que portes, tros de subproducte mal alimentat al McDonald’s vestidet de blanc i vermell amb una coca-cola a la mà. No té a veure amb res personal, malgrat que pugui fer aquesta impressió, sinó més aviat amb una sèrie de divergències filosòfiques –imperialista, que ets un imperialista. Però bé, al marge d’això –ho reprendrem d’aquí a uns moments– és que hi ha coses que no tenen ni solta ni volta. Per començar, a qui se li van acudir els noms dels teus rens voladors? A tu et sembla seriós posar-li nom de perruquer a una de les pobres bèsties? De debò, Rudolf? D’altra banda, no enganyes ningú: ni tu ets creus que siguis capaç de lliscar per una xemeneia, amb els mitxelins XXXL que et gastes. T’has vist al mirall, darrerament? I per postres, els maleïts picarols. Si almenys haguessis trobat una alternativa, encara faries menys ràbia. Calien? Tu saps la quantitat d’atacs de nervis que has causat, amb tant dring, dring, dring? Ja posats a donar pel sac, podries haver tirat de heavy satànic, com a Guantánamo, o d’una selecció d’èxits de Juanita Reina. Tan bon punt se sent el sorollet li agafen a un impulsos de sortir a la finestra, la nit de Nadal, i esperar que passeu per rebentar-vos a tots a cop d’S300 terra-aire de fabricació russa. Però tornem al que realment ens enerva, la cosa ianqui. Escolta, tan bé com vivíem des de fa dos mil anys, amb els camells, els pastorets i el portal de Betlem, què hi pintaves tu? D’unes dècades ençà només es parla del gingerbread man i tot són mitjons penjant de la llar de foc i mistletoe als llindars de les cases. Ets l’impulsor, ho sabem, d’un pla mestre i sibil·lí per dinamitar les nostres tradicions i substituir-les per un Nadal a l’americana, provocar-nos una crisi diabètica amb la Dona Reed i el James Stewart a Que bonic que és viure i carregar-t la castanyada, reemplaçant-la pel puto Halloween. On han quedat La gran familia, cada 25 de desembre, el mestre Pepe Isbert i el marrec que es perdia, el Chencho aquell? Bé, pensant-hi millor, el nenet era una mica repel·lent i a estones venien ganes d’escanyar-lo.
Però ja n’hem tingut prou. Els darrers mesos, mentre fèiem via des d’Orient, hem anat instruint els patges en tàctiques paramilitars, i tenim a punt un comando de Perruques Verdes amb més mala llet que Chuck Norris amb mal de queixal. Estem també en negociacions per rebre suport del sindicat de castanyeres, que enviaran un escamot equipat amb esclops semiautomàtics i moniatos explosius. Jo de tu m’ho replantejaria i l’any vinent no sortiria de Lapònia, del Pol Nord o d’on sigui que vius. Avisat estàs.
