El coronel Aureliano Buendía recordarà davant de l’escamot d’afusellament aquell dia que el seu pare el va portar a conèixer el gel. Ho farà demà passat a Netflix en el primer dels vuit capítols de la temporada 1 de Cien años de soledad. No és fàcil que una versió cinematogràfica superi una novel·la, de fet, potser això no passa gaire, potser no passa mai. El repte d’adaptar l’univers de Macondo, de posar cares als personatges de Gabriel García Márquez, és immens. Molt difícil, però els mitjans tècnics i econòmics d’aquesta súper producció, amb els dos fills de l’escriptor com a productors, també ho són. Els fills que van fer possible la publicació de En agosto nos vemos, inacabada pel seu pare, publicitada, a més, com la novel·la feminista de García Márquez. Si García Márquez pot ser feminista, també pot ser autor per a Netflix. Però no ens posem dramàtics ni puritans. Mirarem els Cien años de soledad a Netflix abans de dir-ne ni escriure'n ni una paraula més. 

Sempre està bé que els llibres tinguin una llarga vida i que una novel·la del 1967 sigui vigent en una època de velocitat accelerada, quan les novetats duren molt poc a les llibreries. Estaria bé que els llibres poguessin tenir el ritme caribeny de Macondo, visquessin lentament i duressin molt temps. Aparèixer, tornar a les poselles, reviscolar i tornar a l’aparador, anar fent, anar arribant a generacions de lectors diferents i que cadascú els fes servir per sentir i pensar com vulgui. 

Està bé parlar ara d’una lectura del setembre, que es pot convertir en una recomanació per a aquest Nadal, L’escriptori de la Seu. La recerca de l’avi desaparegut el 36 de Salvador Sabrià (premi Carles Rahola d’assaig) i estaria bé trobar-la a les llibreries durant molt de temps, sense dictadures de rànquings de vendes.

L’escriptori de la Seu és la crònica de com Sabrià reconstrueix la història del seu avi, un dels 23 homes afusellats pels milicians anarquistes l’octubre del 1936 al cementiri de la ciutat i l’únic del qual mai va aparèixer el cadàver. Sabrià, periodista de professió, narra amb capítols àgils i breus aquesta recerca a partir de molt pocs elements, amb algun viatge a Andorra per llegir documents. El lector hi troba noms coneguts, indrets familiars i va reconstruint la Seu a l’inici de la guerra civil i descobreix qui va ser Jaume Sabrià i els possibles motius de l’assassinat. “No n'he trobat les restes però he trobat la persona que va ser el meu avi”, deia Sabrià a la presentació del llibre. L’escriptori de la Seu és un exemple de reconstrucció de la memòria històrica narrada des del punt de vista dels familiars, de persones que han viscut la desaparició i la incògnita durant generacions. Un llibre de ritme ràpid però per pensar amb temps.