Pugem a l’AVE a Lleida amb l’Àngels, d’Editorial Andorra, que m’acompanya i assessora. No ens adonem del vagó en què viatgem fins que la veïna de seient es posa, com diria Quevedo, el dit als llavis per ordenar-nos silenci. Ens quedem muts mentre traspassa veloç el meridià de Greenwich. Circulem a tanta velocitat que anem a petar al Madrid de final de la dècada dels 70. Jo, aleshores, escrivia en una revista (un dia us ho explicaré) i el director em va encomanar entrevistar Susana Estrada, l’actriu que en plena Movida va mostrar un pit durant un acte amb l’alcalde Tierno Galván.
No sé si és el vell professor o l’Àngels qui em pica el braç i m’avisa, “Joan... al loro!”, perquè arribem a la caseta que el Govern i l’Associació d’Editors han plantat al bell mig de la Feria del Libro. Ha quedat fantàstica, decorada amb les portades de les meves novel·les traduïdes al castellà, i amb una muntanya de bones lletres.
L’endemà, sota el cel blau i tebi del Retiro, recorro la Feria a la velocitat d’un tren de vapor. Hi ha tants llibreters, escriptors i lectors que sento una felicitat indescriptible perquè m’havien assegurat que els llibres desapareixerien i la novel·la tenia els dies comptats. Què faria jo a la vida? És evident que les previsions han fallat més que les enquestes electorals. Havent dinat, anem a l’antiga Estación del Norte, reconvertida en centre comercial, on la Pamela dirigeix Libro Ideas. Em sembla una llibreria magnífica, amb prestatges que et guien per racons que contenen exquisideses literàries, com les antigues botigues d’ultramarins. M’agrada que els dependents portin un davantal i que tot faci olor de poma que convida a menjar-te els llibres a queixalades. No m’estranya que, en arribar, hi hagi molts joves que es deixen seduir per la carn sensual de les paraules. El Jan, l’editor d’aquest miracle anomenat Trotalibros, i l’Oliver, l’editor d’Anem i de Medusa, em presenten els madrilenys i em sembla que els causem una bona impressió.
El divendres m’aixeco d’hora perquè he d’anar a signar llibres. La Paula i l’Adrián, els joves que porten la caseta, riuen perquè demano a tothom si coneix Andorra i si sap que hi ha autors i editors que publiquen bona literatura entre les muntanyes llunyanes. Arriba l’amic Aurelio amb el seu fill; i l’ambaixador Vicenç amb la Meri, que havia estat alumna meva; i les germanes de l’Alfonso, el metge de la Pilar; i la Lucre, l’amiga de la Berta, i una parella que van recórrer el riu Alcanadre... En un moment, som una bona colla parlant de llibres i de tants i tants bons records. I a la tarda, la tronada que amenaçava de fer tancar la fira gira cua i puc conversar amb d’altres lectors i dedicar un llibre al Javier Garceche, que és un gran fotògraf i millor persona.
L’endemà, a l’estació d’Atocha, li explico a l’Almudena Grandes que no he coincidit amb el seu home, però que m’emporto de Madrid el llibre amb els poemes que li va escriure. I tot parlant amb ella, pujo al tren que agafa de nou tanta velocitat que m’enlairo cap al futur, mentre li explico que estic escrivint una novel·la amb la Pilar de protagonista. No sé on hauria acabat aquest viatge fabulós si el Lluís, el nostre fill, no m’hagués trucat per dir-me que m’esperava amb la Prisca, el Victor i la Mimi per dinar plegats a Lleida, abans d’acompanyar-me a l’autobús que em pujarà de tornada a Andorra.