Fa dies que ho llegim als mitjans i ho veiem a la tele. Puta, lletja, vella. Si ens endinsem a les xarxes socials el to —sembla que no pugui ser, ¿oi?— encara puja més. Amb aquests atributs subtils adornen la persona de qui es presenta per treballar per la gent o per fer una feina digna. Ens pot agradar més o menys el seu color polític, la seva actuació, però són dones que estan fent-se fortes en un món on no les volen. Guarra, ja et donaria jo. Dones que carreguen a la seva esquena el fet de ser valorades pel seu físic, la seva forma de vestir, la seva personal i lliure aparença i que agafen voluntàriament el relleu de tantes dones cremades per tenir coneixements, agredides per demanar el dret a vot i que cada dia lluiten per ser tractades amb igualtat.

La paraula que defineix aquest dret és feminisme. Significa: moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres. No que les dones conspirem per estar per sobre dels homes, que volem els mateixos drets. Feminazi. Encara que sembli molt boig, és sinònim d’igualtat. I cada cop que sobresurt una figura femenina, sembla que aquest petit miracle hagi d’anar acompanyat d’un cop de mall. Quin pentinat ridícul. Lamentablement, tothom és partícip i propiciador d’aquesta realitat. Quan riem un acudit masclista, quan comentem l’aspecte de les dones, quan permetem anuncis sexistes, quan lluitem contra el nostre cos perquè no s’ajusta a cànons impossibles de bellesa i ens aterra perquè sabem que serem jutjades per ell. Quan comprem nines a les nenes i camions als nens i els i les esperonem per estar a l’altura d’un rol de gènere. Quan diem la metge. A casa a fregar. Quan no aixequem la veu per dir: aquesta dona és la cap de l’oposició, la ministra, la metgessa, la cambrera, i mereix respecte.

Amb tot i això, tinc una visió positiva de l’avenir. Sembla que darrere d’aquestes veus se n’han alçat moltes altres demanant que s’aturi aquest assetjament dels mitjans envers les dones. És un començar. Però estic segura que per poc que hi posem de la nostra part —amb enorme incidència en l’educació— podem aconseguir grans fites d’igualtat. Igualtat. Sembla una petició senzilla. On els homes no han de quedar exclosos, si és cert que estan d’acord amb la major, han de buscar aplicar el feminisme en els seus espais. Mirar endins i adonar-se de les petites accions —en diuen micromasclismes— que diàriament fomenten que les dones patim submissió. Control. Judici. Sostres laborals. Sobrecàrrega a la llar. Violència. I dir prou. No perquè tingueu una filla, germana, esposa o mare. Perquè de debò, com a societat, creiem que hem de tenir els mateixos drets en ple segle XXI. Mal follada! ¿Mal follada? Un moment, ¿que seria culpa nostra, això, també?