Parlar de Mamut, d’Eva Baltasar el 7 de març és interessant, perquè dinamita tots els estereotips sobre la dona i la literatura, sobre les escriptores, els temes, la mirada femenina i tot aquesta sèrie de tòpics que sovint es fan anar per definir una literatura que és tan diversa i inclassificable com ho són les dones de l’univers. 
Mamut no aguanta cap tòpic, cap etiqueta; és diferent, desconcertant, un revulsiu, dura, amb moments que provoquen un fàstic intens. Igual que hi ha esports extrems, podríem dir que hi ha literatura extrema, com aquesta. 
La poeta Baltasar va triomfar entre el gran públic amb Permagel, després va publicar Boulder, més amarga, amb menys personatges i trames, centrada en el desig i el rebuig de la maternitat i les normes socials i ara tanca la trilogia amb Mamut, encara més dura i molt més essencial, menys personatges, un argument també més prim. És com si la poeta anés condensant-ho, reduint-ho tot a l’essència. La protagonista de Mamut vol quedar-se embarassada, però allò que li interessa no és la maternitat, sinó la gestació de vida. Ella vol gestar per sentir que la vida passa a través seu. Vol el procés, la resta li importa ben poc. Diria que a la novel·lista Baltasar li passa el mateix amb la seva obra: li interessa la narració d’una vida, expressar el sentiment, la sensació d’estar malament al món actual, la psicologia i l’estat d’ànim d’una persona misàntropa fins al límit, més que totes les històries i trames que pugui viure. Sentir com la literatura passa per ella, com crea un personatge que no se sap adaptar a la societat i a les seves normes.
Mamut inclou picades d’ull a Solitud de Víctor Català (l’ermita solitària, el pastor) però, realment, la novel·la connecta amb els Drames rurals més durs (una altra literatura extrema) i també amb La infanticida, que tant va escandalitzar els contemporanis de l’escriptora de l’Escala. Avui. Mamut, pot escandalitzar? La literatura té capacitat encara de fer-ho? 
Deia fa un parell d’anys en aquestes pàgines que Boulder era amargant com una ametlla, Mamut significa un pas més. Aquesta tercera novel·la és animal i fa olor de fem d’ovella fins a l’últim capítol, de fem i de brutícia. I això, a vegades, és dur, provoca moments inquietants en el lector, però aconsegueix rodar pel cap, com a mínim, durant una setmana. Provoca preguntes sobre els instints més ocults, més salvatges, sobre l’animalitat que tenim dins nostre. 
Mamut és negra i revolucionària, amb un estil i una llengua impecables i sorprenents, com a Permagel i Boulder, amb imatges diferents –ja és un tòpic subratllar que Baltasar és poeta–. Una novel·la sobre l’associalitat i, igual que Boulder, no apta per celebrar el dia de la mare, però brillant.