Rebem un comunicat de premsa d’una important assessoria jurídica amb el següent titular, “El 42% dels espanyols no reclamen els seus drets per mandra”. No entraré a analitzar-lo des del punt de vista periodístic, que podria ser un exemple per utilitzar a les classes de redacció del grau de comunicació, sinó pel contingut i el que suposa.
Poc menys de la meitat de la població –sí que el titular fa referència a Espanya, però imagino que en major o menor mesura és extrapolable a Andorra– renuncia als seus drets, a allò que és seu, per mandra. Per què en el fons, l’esforç que representa lluitar per allò teu és més car que el que es guanya (o al que es renuncia). Evidentment, aquest cost no té per què ser econòmic. Pot ser en forma de temps i també en honor o altres. Que reclamar i reivindicar els propis drets no compensa els maldecaps diversos, i sovint el mal tràngol, que suposa aquesta lluita.
Ho entenc perfectament, jo també he renunciat sovint a drets per evitar passar-ho malament reclamant-los. Perquè, a vegades, una factura d’uns milers d’euros no paga el que comporta un procés judicial en hores, males estones i malestar en general. O a un altre nivell, alçar la veu no val l’etiqueta de rondinaire i quedar marcat per sempre.
Això no treu que ho trobi trist, tristíssim, que sovint, tant a nivell individual com col·lectiu, renunciem a reclamar el que ens pertoca. I tampoc treu que sigui del tot necessari alçar la veu, i més quan al que es renunciaria són drets que als nostres avantpassats els va costar molt, suor i llàgrimes, i a vegades també sang, aconseguir. Sigui per disposar de llum al racó del pavelló o per l’accés a un habitatge digne, per una jornada laboral d’una determinada durada i la conciliació familiar, és important alçar la veu, guanyar la mandra i lluitar pel que és teu o nostre.
