El naixement a Àustria d’una persona humana anònima (que anys més tard va plantar el raïm que, embotellat a posteriori per algú altre, va ser servit amb generositat per un cambrer que feia, per casualitat, uns extres aquella nit) va desembocar en una vetllada boja a ca l’Alois Hitler i la Clara Pölzl: el resultat es va dir Adolf. Redeu: no ho sembla pas, però tot està interconnectat. Encens un llum i projectes una ombra, diuen els taoistes: aixafes involuntàriament el gat del veí set vegades amb el 4x4 i provoques un tsunami a la Melanèsia.

A casa feia setmanes que l’aigua rajava glaçada, i no arribava per dutxar-nos tots el mateix dia. Poc ho sabíem, però allò no seria més que el principi. Al cotxe, de visita al taller per, en principi, revisar les marxes, calia canviar-li l’embragatge (inclòs el volant bimassa, que és una arma defensiva contra extraterrestres que ve de sèrie als turismes). Mil cinc-cents euros. Després de rebre la notícia es va trencar un calaix de la cuina, que es va passar dies desballestat i apareixia cada matí a un lloc distint: ni marxava ni era capaç d’autoreparar-se, com el meu avi, en pau descansi. El cataclisme domèstic anava en augment: una nit ens vam quedar clapats amb l’escalivada fent-se al forn. Va quedar calcinada, reduïda a cendres: els familiars van ser incapaços d’identificar-la. Per acabar d’adobar-ho, un bon dia el nostre petit va tornar de l’escola parlant llengües mortes, i un fluorescent va començar a fer pampallugues, però no compta: després de mirar-lo fixament durant una llarga estona (una tècnica infal·lible) es va recalibrar sol. Fent de la necessitat virtut vam reconvertir la nostra gèlida banyera en un viver de salmons, fins que el fontaner, l’encantador de les aigües domèstiques, ens va suggerir una possibilitat: que per mitjà del sistema umbilical de canonades s’hagués fet un pont entre les aixetes de casa que establís un circuit etern i fluid (la unitat en l’universal del Tao) que, per algun motiu, impedia rajar l’aigua calenta amb normalitat. Després de provar diverses posicions amb els mànecs dels sortidors (tots a l’esquerra, a la dreta, en direccions oposades), finalment vam identificar la vàlvula de la discòrdia i vam substituir-la, i vam contrarestar així el nexe que la unia amb les altres.

Un cop neutralitzat el problema, tornar a una relativa normalitat va ser només qüestió de temps. Malgrat això, fins que no ens vam cruspir l’últim salmó (una menja imprescindible a la nostra dieta, avui dia) no vam recuperar la banyera per al seu ús habitual, i en certs moments el nen encara barreja català i sànscrit. Pel que pugui ser, sempre tenim a mà el telèfon del lampista i les obres completes de Confuci.