Venim d’una setmana de vacances escolars, de festa i de deixar-se anar (o això seria la lògica del Don Carnal), i ara entrem en el temps de la reflexió, del dejuni i de la privació, la Quaresma. Amb l’arribada del cristianisme, que va fusionar les festes paganes amb la seva tradició cristiana, el Carnestoltes es va establir com a període de disbauxa abans de la Quaresma. La paraula carnestoltes prové del llatí carnem levare, que fa referència a l’abstinència de carn durant la Quaresma. Amb l’església ens hem trobat.
Les màscares, el carnestoltes i la cultura popular sempre han anat lligats, i el món del teatre ha trobat en aquesta data un punt de trobada, aquesta porta entreoberta on quasi tot és possible. La baralla entre Don Carnal i Donya Quaresma ha estat sempre una llaminadura en la història del teatre. Ha sigut l’Església també qui va fer que les màscares sortissin d’italià per fer-les populars. Des de les comèdies burlesques del segle d’or fins als personatges que interpretem cadascun de nosaltres en el dia a dia, passant pels quadres i pintures que reflecteixen aquesta lluita. Jo em vaig deixar de disfressar a l’època de carnestoltes quan vaig començar a vestir-me de personatges. Massa tela, massa màscara.
Les màscares sempre han estat lligades al món teatral. Al teatre clàssic grec no només representaven personatges diferents, sinó que també servien com a elements tècnics per amplificar la veu. Fins i tot en el teatre oriental, que sovint sembla que no considerem, la pintura blanca típica de la cara és una forma de màscara i d’identificació dels personatges. Amb la tornada al teatre italià i l’aparició (o evolució) de les companyies professionals, apareixen les màscares més populars: les de la Commedia dell’Arte, que han tingut tanta rellevància en la cultura popular gràcies, entre altres, al Carnaval de Venècia.
L’evolució ens porta a trobar-nos amb el clown i el bufó, dos personatges que es cobreixen de maneres molt diferents. El pallasso només es cobreix el nas perquè es pugui veure la seva innocència, la seva cara i les seves ganes d’agradar i mostrar la veritat més noble, tot i que a vegades les coses no surten com desitgem. Al costat oposat hi ha el cos deformat i amagat del bufó, que ens vol explicar les veritats més incòmodes del món.
El mestre Lecoq va desenvolupar com ningú les màscares i les seves tècniques. Grans companyies de teatre fan servir les màscares per portar-nos espectacles magnífics on semblaria que trossos de cartró inanimats cobren vida, com és el cas de Kulunka o Familie Flöz. Les cançons ens ho recorden, i amb això de “no hay que llorar, que la vida es un carnaval”, seguim posant-nos disfresses cada dia i camuflant els nostres personatges vitals. I és curiós que, quan ens referim a aquestes falsedats quotidianes, diem “fer teatre”.
Espero que aquests 40 dies de penitència que ens queden, tot el teatre que fem sigui del bo.
