Escric amb una mica d’antelació aquest espai sobre un tema que desgraciadament no caduca. Ho faig després d’un dia nefast, per cert. L’altre dia, a Espanya, van ser assassinades quatre dones i dos menors. En un dels casos el presumpte autor es va suïcidar i en un altre ho va intentar però no se’n va sortir. Ja ho diuen els que hi entenen que els períodes vacacionals són nefastos per a la violència masclista. I tot just acabem de començar... Però la violència masclista, un problema estructural, hi estic d’acord, no és ni s’ha de presentar com una entelèquia, una teoria, una elucubració. Són homes violents masclistes els qui maten. I matar algú és molt fort i ficar-se en la ment del qui ho fa és gairebé impossible, almenys per a mi, dona. I més en aquests casos. Potser precisament per això o potser perquè per més voltes que hi dono no me’n sé avenir. I encara menys quan el presumpte assassí després se suïcida o ho intenta. No entenc què li passa pel cap, quin bé espera obtenir de la seva acció, per què ho fa, per què no fa el mateix amb l’amic amb qui es va discutir fa dos dies o el client que li ha fet el salt anant-se’n a la competència. Què? Són situacions plausibles de la vida quotidiana... I no anem pel món assassinant els altres. El que sí que entenc, però, és que han fet la vida impossible a la seva parella ja des d’abans. El que sí que entenc és el sofriment de la víctima, que no ens podrà explicar mai més o per primera vegada per què el seu botxí ha decidit que no valia la pena, que si no era d’ell no era de ningú. I el mateix passa amb els fills. I ni eren d’ell ni de ningú, perquè ni dona ni fills no són pas objecte ni possessió. Són persones amb la mateixa dignitat i drets. Els mateixos que tu i que jo.