He tingut un atac de Perec i m’he posat a recordar. Els meus primers Jocs Olímpics, que van ser els de Moscou, però només me’n recordo de l’osito Misha. Dels de Los Angeles, el 1984, me’n recordo de la semifinal del campionat de bàsquet, victòria d’Espanya davant de Iugoslàvia, i el bronze de José Manuel Abascal als 1.500 metres. Me’n recordo del Mundial del 1982, i com envejava el meu germà perquè durant tot el curs els dimecres a la tarda assajava la cerimònia inaugural: ell dibuixa la bandera d’Argentina. I me’n recordo que el dia que Samaranch va dir que els Jocs del 1992 anaven a Barcelona el professor Albacar ens va donar festa perquè anéssim a celebrar-ho. Me’n recordo dels clicks de Famobil, del paper Elefante, del dia que va morir Rodríguez de la Fuente i del dia que va morir Chaplin. Me’n recordo de les piles de petaca, de l’Electro L, de l’Scalextric GP 26 i dels jugadors de Subbuteo que venien en els pots de Cola Cao. També dels cromos de dibuixos animats amb el marc groc (Heidi, Ruy, Los tres mosqueperros) que regalaven amb els iogurts Danone. Me’n recordo del premi que venia al pal dels polos Miko, que no em va tocar mai, i de la pilota Tango, l’oficial del Mundial d’Argentina, que no em van regalar. Me’n recordo, en fi, del dia que va caure l’Skylab, de l’atracament del Banc Central, de l’Un, Dos, Tres i de 300 millones, de El canto de un duro, Sesión de Tarde i Aplauso. Me’n recordo dels dos rombs, de la carta de ajuste, de la UHF i que no em deixaven veure Curro Jiménez, i que a l’hora del pati reclutàvem companys de joc agafats per l’espatlla i cantant: “¿Quén quiere jugar, a indios y a vaqueros?” Me’n recordo, és clar, del meu primer exemplar de Je me souviens, que vaig robar a la mediateca de l’Institut Francès, i me’n recordo, per acabar, de Roy, el replicant de Blade Runner: “Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”.