He parlat ja en dues ocasions de l’obra Dune, de Frank Herbert. I també he fet referència a les pel·lícules existents fins al març d’enguany. Fins aleshores David Villeneuve només havia estrenat la primera part de la seva versió, que correspon a la primera part de la trama de la novel·la del 1965. Allà assistíem a la iniciació del protagonista a la sorra del desert de Dune. El març de 2024 el director canadenc va estrenar la segona part, tancant la trama de la primera novel·la. Crec que aquest és el principal esdeveniment de la ciència-ficció d’aquests darrers anys. 
Potser hi ha qui defensa que Dune no és pròpiament ciència-ficció, però aquest és un debat que entenc resolt per la pròpia capacitat de l’obra d’eixamplar el gènere des de l’èpica religiosa, fora de l’especulació a curt termini i més centrada en la llarga durada de la humanitat. 
Pel que fa a la segona part de Dune, el mateix Villeneuve ja ha confirmat que el projecte no es tanca aquí i que seguirà amb una tercera part conformant la trilogia de Paul Atreides, el protagonista. Herbert escrigué fins a vuit novel·les continuadores de la història original, resseguint el destí de les successives generacions. Després, el propi fill de Herbert, Brian Herbert, amb els aliats adequats es dedicà a eixamplar aquest univers i imaginar amb concreció els orígens i episodis tan sols pensats o breument referenciats per Frank Herbert. Cas idèntic al de Tolkien i el seu fill Christopher. I cas similar al Peter Jackson serà el de Villeneuve.
Per rodar la nova entrega es fixa en la novel·la tot just posterior, El messies de Dune, obra on podem llegir el destí immediat de Paul una vegada s’ha convertit en Emperador. Recordem que qui ha vist/ llegit la trama anterior ha pogut conèixer aquest canvi galacticopolític –no podem dir geoestratègic– d’abast definitiu. Els Fremen, ara convertits en la terrible tropa d’elit de l’Imperi, conquereix i sotmet els enemics. L’alliberament de Dune de les cadenes dels Harkonen ha suposat la mort de milions i milions de persones arreu de planetes i planetes en la guerra contra les Cases. Herbert dibuixa amb aquesta història la constant paradoxa política del segle XX i, per tant, del nostre temps: llibertat i totalitarisme. A més, i com he dit a l’inici, no s’hi està de marcar la ironia amb els principals temes que tenim sobre la taula a dia d’avui: religió i ecologia. És per aquest motiu que la realització d’aquestes pel·lícules pot tenir summa importància en l’àmbit de l’art i de les humanitats.
El messies de Dune és la inversió dialèctica d’una promesa, és el final necessari de tots els somnis polítics embriagats de si mateixos, embriagats d’espècia. Ja es mostra a la segona part de Villeneuve i al llibre de Herbert. El deliri de la política i la política del deliri tenen un emmirallament de mil matisos sota el sol abrasador de Dune.