Ara podem escoltar els àudios de WhatsApp de manera ràpida, accelerada. No cal esperar per escoltar qui ens parla al ritme que ha emès el missatge. Per què hauríem de fer-ho? No cal, ràpid, ben ràpid. Accelera que tenim pressa. Potser no cal ni escoltar-lo bé. Com tampoc cal escriure i llegir missatges, fem àudios, molts àudios que tenim pressa. 
No cal fer posts a Instagram, fem stories: una imatge, a vegades una mica de moviment, quatre lletres –poques, molt poques–, emojis, i signes d’admiració –molts, molts–. Tothom ho veu, perquè prefereix el moviment ràpid de les stories quan passen que haver de llegir el minitext del post, o haver de mirar un element fix, immòbil. Ràpid, ràpid, accelera que tenim molta pressa. 
No hi llegiu una queixa, és així i ja està. Més aviat és perplexitat, desconcert. Va així. Són nous temps. Tot canvia. I ja està bé suposo. Curt, ràpid, impactant i visual. 
Tot el contrari de les observacions lentes i pacients que l’enginyer Bonaventura Adellach, mort fa poc, va fer al llarg de tota una vida per arribar a les conclusions de El pic d’Arcalís i La muntanya solar, dos llibres que mostren com els antics utilitzaven la muntanya per establir el seu calendari i com vivien dins el cicle natural, unes teories també explicades en l’audiovisual del mateix títol. Segons podem llegir a la premsa dels anys 70 o en els llibres que va publicar, Adellach, també conseller general, va marxar d’Andorra profundament decebut per la impossibilitat de posar en pràctica la idea d’ordenament del territori que ell havia dissenyat. 
Investigació lenta també la d’un altre home mort en les darreres setmanes, Pere Cavero, un historiador que llegia molt i escrivia poc. Sobre ell han escrit fa poc Yvan Lara, Àngels Mach i Susanna Vela, ella en la nova Portella en versió web, recentment estrenada i que no us heu de perdre. Han fet uns retrats que descriuen molt bé aquest home apassionat per la història contemporània d’Andorra que més que brillar amb una obra pròpia va ensenyar, influir, encoratjar, ajudar o guiar.
A principis del 2007 ell i Vela, a l’Arxiu Nacional, on el Pere Cavero vivia, van llegir el llibre Españoles deportados a los campos nazis, de Benito Bermejo i Sandra Checa, i van observar que, a l’apèndix dedicat a “otras nacionalidades”, hi apareixien tres andorrans. De seguida van veure que aquella xifra, tres, no lligava amb la història oficial fins al moment, que només contemplava un deportat als camps, Anton Vidal Felipó, documentat per Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis. De seguida van enviar un mail a les redaccions de cultura dels diaris. I a partir d’allà, amb el Jorge Cebrián vam ampliar la llista fins a tretze a Andorrans als camps de concentració nazis. 
Evidentment, durant la recerca que va durar dos anys –res de ràpida– vam parlar molts cops amb el Pere Cavero, que ens seguia amb molta atenció  i ens animava amb aquella ironia seva tan subtil. I sempre li estarem agraïts per haver-la provocat i el recordarem amb aquella pipa i aquell bigoti que li amagava el somriure.