Amb aquestes temperatures és fàcil, o com a mínim no és difícil, creuar-se pel costat del riu amb algun home que passegi o faci esport sense samarreta. Fa un parell de setmanes me’n vaig creuar dos en una hora entre l’estació nacional d’autobusos i el pont de Pobladó. N’hi ha que llueixen panxa cervesera o cementiri de gambes, tot depèn del seu estatus social i poder adquisitiu, i d’altres que llueixen orgullosos els músculs fruit de l’esforç fet al llarg de tot l’hivern. La majoria de la població estic segura que ho troba el més normal del món. Què has de fer si no amb aquesta calorada?
No és tan fàcil creuar-te amb alguna dona sense samarreta. Potser sí que te’n trobes alguna que porta una samarreta de la mida d’uns sostens, però ja no va amb tot el tors a l’aire. I les que segueixen aquesta indumentària són joves i amb les pells llises i carns fermes. Si alguna de més edat, o pell més arrugada, o carn més flàccida se li acudís vestir-se així, diria que gairebé tothom, o com a mínim més d’un (i d’una), pensaria que com se li acut anar així i si no li fa vergonya anar lluint sacsons.
Crec que aquest és un exemple de micromasclisme d’estiu, perquè inconscientment tenim arrelat que els homes poden ensenyar pitrera pel passeig mentre que ningú s’esperarà una dona fent top less caminant pel costat del riu. Doncs jo, quan em creuo aquests homes descamisats també penso que si no li fa vergonya passejar-se amb aquestes pintes. I llavors penso que he superat un micromasclisme d’estiu, perquè sigui home o dona, jove o gran, penso que si no els fa vergonya anar mig despullats pel carrer. Ei, però que cadascú vagi com vulgui!
