Ens comparem constantment, gairebé sense adonar-nos-en. Quan veiem algú que ha aconseguit allò que desitgem, quan ens mesurem amb els altres, quan observem vides a través d’una pantalla. Però, ens hem parat a pensar quines comparacions són conscients i quines automàtiques? Quin impacte tenen en el nostre benestar? Ens ajuden a créixer o ens limiten?

El mirall que no ensenya tota la imatge
Imaginem que entrem en una habitació plena de miralls, però cadascun només reflecteix una part del cos. Si intentéssim entendre’ns només amb aquests fragments, tindríem una imatge incompleta i distorsionada. Això passa amb moltes comparacions: veiem el resultat final de l’altre, però no el procés que l’ha portat fins allà.
Admirem la persona amb estabilitat financera, però ignorem els anys d’incertesa. Veiem una relació perfecta, però no els desafiaments viscuts. Ens impressiona qui gestiona feina i vida personal amb harmonia, però desconeixem els sacrificis. Estem disposats a assumir també aquest trajecte o només ens fixem en el punt d’arribada?
Comparacions que limiten i comparacions que impulsen
No totes les comparacions són negatives. Per evitar que ens frenin, cal distingir entre ídols i referents:
-Un ídol és algú que volem copiar exactament. Pensem: “M’agradaria ser com ell/ella”. Però no tenim la seva història, circumstàncies ni camí. Intentar replicar algú ens pot frustrar.
-Un referent, en canvi, és una brúixola, no un destí. Ens inspira, però no volem ser com ell, sinó aprendre’n aspectes concrets. Ens ajuden a créixer sense perdre la nostra essència.

Estat emocional i comparacions?
També, el nostre estat emocional hi influeix. Si estem desanimats, és més probable que ens faci sentir petits i insuficients. En canvi, si estem bé, podem fer comparacions constructives. El que ens diem a nosaltres mateixos en aquests moments també és clau: ens jutgem o ens animem?

El veritable punt de comparació: nosaltres mateixos
Potser l’única comparació que té sentit és amb qui érem ahir, la setmana passada o fa un any. Ens estem movent en la direcció que volem? Hem après res nou? Ens coneixem millor? Ens sentim més a prop dels nostres objectius?
En comptes de mesurar-nos amb els altres, podem fer-ho amb la nostra pròpia evolució. Així, en lloc de sentir-nos petits davant la grandesa dels altres, ens motivem per avançar en el nostre camí. Aprenem dels altres, però sense deixar de ser fidels a nosaltres mateixos.
Perquè, al final, comparar-se no ha de ser una competició, sinó una eina de creixement. Cal tenir clar què volem i si ho volem per nosaltres mateixos o per no quedar enrere. Això ens permet evitar viure la vida dels altres i perdre la nostra identitat. Quan ens centrem en el nostre camí, les comparacions es converteixen en eines d’inspiració i aprenentatge.
Com a persona amb TDAH, he viscut comparacions que em feien sentir petit. Alguns professors, potser per falta de recursos, em comparaven constantment amb altres alumnes. Això, com a infant i adolescent, crea dolor i pot arribar a paralitzar. Però també he vist que, amb un entorn adequat, aquest dolor pot transformar-se en un pas endavant i una presa de consciència. M’ha fet veure que comparar-me em perjudicava. Sempre he funcionat diferent: dificultats en alguns aspectes i oportunitats en altres.
Aquestes experiències m’han ajudat a ser conscient de la importància de reduir les comparacions. Un dels grans valors del coaching és justament aquest: enfocar-se en la pròpia persona, facilitant que sigui conscient dels recursos que té i com pot utilitzar-los per avançar. Quan deixem de mirar tant als altres i ens centrem en el nostre propi procés, podem prendre decisions més alineades amb qui som realment i amb el que ens fa sentir bé. El creixement personal comença quan ens comparem amb qui érem, no amb qui són els altres.