Els que vam créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona, a finals dels anys vuitanta no teníem ni un trist mite de què fer mànigues. Potser per això al meu poble el cosmos va ser generós: com a alternativa a l’heroïna, el gran refugi del moment per a desencantats i subproductes culturals, ens va regalar l’ascens de l’equip d’hoquei local a Primera Catalana. El poc temps que va durar aquell somni, al pavelló municipal no s’hi cabia. També és cert que mai vaig presenciar corredisses de ionquis que volguessin bescanviar xeringues per estics.

Andrés Luengo deia fa dies, en aquestes mateixes planes, que Andorra va justa de símbols sobre els quals es pugui bastir un teixit identitari col·lectiu, i desgranava una sèrie de noms que bé podrien servir de canemàs per al panteó nacional. Buscant més candidats, i amb l’hoquei ballant-me pel cap, vaig pensar en el Bàsquet Club Andorra. No puc estar-me de dir que, sense ànim de treure’ls mèrit, sempre he evitat elevar els esportistes a la categoria d’herois mitològics. Tampoc he volgut caure mai en el parany de sacralitzar l’esport més enllà del seu valor per al benestar individual i grupal, físic però també moral. M’interessa en la mesura que ens fa sentir bé, alhora que ens pot ajudar a formar part de quelcom que transcendeixi l’esfera privada.

Tot i les meves reserves, no passa cada dècada que hom trobi esportistes i equips propis que participen en competicions d’un cert nivell. Em demano si es podria fer res, sense que se’ns afluixin els esfínters amb l’emoció, per aprofitar l’oportunitat i celebrar victòries o derrotes junts, com la tribu que som. En lloc de passar-nos el dia vilipendiant l’equip per les dificultats d’accedir als play-offs d’una de les millors lligues europees, ¿per què no taxem en la seva justa mesura (sent crítics, faltaria) els esforços per mantenir l’equip on és? Fóra interessant, a la vegada, reflexionar sobre com es festegen al país les victòries (o com es ploren les derrotes) de clubs forans. No dic que això últim estigui malament, però considerant tots els exemples patris que em deixo, abans de mirar portes enfora seria saludable generar un sentiment de pertinença a quelcom propi de què poder-se sentir orgullós.

Tant és si ens abracem als esports de neu, al bàsquet, al Carnaval d’Encamp o a les falles. Proposo també una orgia massiva (amb vapors al·lucinògens inclosos) com les de la processó de les Panatenees. El que sigui per evitar que el país quedi buit a la primera de canvi, per contribuir que els caps de setmana la gent ompli les places, els parcs o els teatres. L’alternativa no va més enllà de les fugides a la platja o al Mercadona (que rima amb metadona). Per sort, no som a Nou Barris als anys vuitanta, i l’heroïna viu hores baixes.