Recentment, em parlava un alumne, en Miguel, de la seva tendència a invertir massa temps i energies a donar voltes al que ell mateix qualifica de xorrades. Em va fer pensar en Cortázar, que confessava, davant la visió de dues cadires, una al costat de l’altra, veure’s empès a observar-ne no els detalls, sinó l’espai intermedi, l’èter que les separava. Jo també dedico els meus esforços a qüestions alternatives, com ara creuar sempre el pas de vianants aixafant només les bandes blanques: el meu nen diu que trepitjar l’asfalt és muerte.

Diria que em centro en menesters més o menys intranscendents perquè sóc incapaç de desentrellar qüestions de veritable importància, la qual cosa no m’ha impedit fer carrera i dedicar-me a la docència. El pare al principi no s’ho podia creure, i va concloure que sí algú tan ruc com jo (“haurem d’estimar-lo igual”, es resignava la mare) podia sortir-se’n, la cosa no devia ser gaire complicada. He estat així des que tinc memòria: per molt que m’hi he deixat les banyes tota la vida, segueixo sense entendre, per exemple, que un anormal agafi un dia l’avió i se’n vagi a un altre país a assassinar la seva antiga parella; o que un altre tarat li clavi a la seva dona tal pallissa que li acabi provocant un atac de cor mortal; o que un famós jugador de futbol, després de la sentència que el condemna per prendre part en una violació en grup, sigui defensat pels seguidors del seu club actual –a Brasil, un país on cada dia es registren deu d’aquests crims–; o que un adolescent amb dèficit de connexions neuronals instal·li un dispositiu d’espionatge al mòbil de la seva companya sense que ella n’estigui al cas, és clar. El panorama és desolador: entre el 2002 i el 2014 més de cinc mil dones (a una mitjana esfereïdora de més de quatre-centes per any) van morir als EUA a mans de les seves (ex)parelles; cinquanta-una a Espanya, el 2017, amb prop de 47.000 denúncies per violència masclista. D’aquestes últimes, en comptem cent cinquanta-cinc a Andorra, fins ara. Per desgràcia, no tot té a veure amb casos extrems, sinó que arreu el drama també se succeeix a la penombra, que protegeix, posem per cas, un nombre incomptable d’episodis d’assetjament sexual sibil·lí i d’injustícies de pelatge divers.

En fi, ja ho veieu: per enèsim cop al llarg de la meva existència, torno a posar damunt la taula tots aquests contrasentits, a veure si d’una vegada en trec l’aigua clara. Res. Potser en Miguel, que és molt més savi que jo a la seva edat, se’n sortirà algun dia, a trobar les seves respostes, a gestionar el sentiment de limitació, d’ignorància. La mare diu que, en el pitjor dels casos, sempre podrà acabar fent de profe, com jo.