Tot bon llibre té diverses lectures. Per fer-vos la idea del públic que soc (i així assegurar-me la clemència dels fans més incondicionals), començaré amb un record d’escola secundària, de quan els mètodes draconians d’educació soviètica ens obligaven a empassar-nos els quatre volums de Guerra i pau (Lev Tolstoi com a lectura obligatòria per a adolescents). Les meves amigues asseguraven que llegien exclusivament les escenes de pau, la deliciosa crònica de la vida dels aristòcrates russos del segle XIX, saltant el rotllo magistral de les guerres napoleòniques. La servidora es delia amb les descripcions d’estratagemes, d’armes i uniformes, i s’avorria amb melodrames.

En fi, tinc preferències un xic particulars. Per tant les parts de Morts, qui us ha mort? que m’han captivat especialment són les de no-ficció, on es descriuen els fets descoberts durant una llarga, extensa i interessantíssima investigació. Si m’hi ha faltat alguna cosa, són més referències al treball sobre terreny que s’hi entreveu, més històries d’aquells qui han intervingut en les descobertes. Tot i que he agafat estimació pels seus personatges reals amb biografia inventada, com el canillenc Miquel Bondància, sense vacil·lar canviaria els seus patiments per l’exnòvia andalusa pels pensaments dels arxivers i historiadors, descendents i hereus. I com que el lector no té el poder de canviar els llibres que llegeix (més faltaria!), en voldria veure una altra edició, amb annexos fets per a friquis de l’estudi antropològic i etnogràfic.

Un altre tic soviètic. Posant-me al lloc d’un fratricida confés, si tal vegada accidental, en un petit país rural, l’any 1943 quan milions de persones innocents arreu d’Europa estan patint una exterminació cruel i sense miraments, no puc evitar pensar que potser estaria millor morta amb tota la comunitat pregant per la meva ànima i acompanyant-me al cementiri que no pas fent cadena perpètua en una presó de l’Espanya postguerra o França ocupada per nazis. Que per a mi, com a assassí penedit, “un mort que es belluga”, seria més una eutanàsia que un assassinat. Tot i així, tota la meva tendresa pel Pere Canturri que no va disparar.

Iñaki Rubio segueix la tradició morelliana creant una visió crítica i no pas nostàlgica. Malgrat la diferència de la postura (Morell creava una al·legoria, Morts, qui us ha mort? vol esbrinar la veritat), hi ha un diàleg deliciós i constant entre els dos autors.  Talment com el nostre Antoni Morell, Iñaki Rubio ens convida a contemplar els pecats del passat, a emmirallar-nos-hi i a aprendre’n.

“Hem arribat al fons d’un atzucac,” constatava Salvador Espriu l’any 1981, des de Barcelona, al pròleg a Set lletanies de mort, d’Antoni Morell. Morts, qui us ha mort?, publicat quaranta anys més tard, ens suggereix que a l’atzucac, ens hi hem acomodat. Tanmateix la investigació històrica, la comprensió de les arrels a través del redescobriment, ens salva: al cap i a la fi, és el que ens fa humans i ens manté vius.