No és la Seu d’Urgell ciutat molt pròdiga en això de l’escultura urbana. Tot i que tampoc és que n’estigui despullada. Philippe Lavaill està present a Sant Domènec; hi ha rotondes com la de sortida per l’N-260 amb el conjunt de l’andorrà Toni Cruz; tenim l’atleta en repòs del Parc Olímpic del Segre i al Camp del Codina, aquella peça que en realitat és una antiga roda de molí convertida en peça escultòrica.
Segurament l’atent lector podrà apuntar alguna obra més que a nosaltres se’ns escapa ara. No importa, perquè el que aquí volem és precisament fer una proposta per incloure una altra peça que contribueixi, així, a solucionar aquest dèficit artístic i situï aquesta petita ciutat pirinenca en la nomenclatura de l’art més avantguardista. Des del nostre punt de vista, aquelles dues marquesines d’autobús aparegudes com bolets i sense ús real haurien de preservar-se al lloc i ser contemplades com a autèntiques escultures urbanes, una instal·lació llaminera per al mateix Banksy, a l’altura de les seves ironies (també qüestiona temes com l’autoria:la de l'artista i la de l'artífex del despropòsit de les marquesines) i que materialitza l’estultícia burocràtica, un monument erigit a la incompetència, un homenatge a la incontinència de la despesa inútil.
Més encara, com a obra matèrica, sotmesa a la degradació i el pas del temps, i per la seva ubicació, suposa una metàfora que compara l’avidesa amb què actua el capitalisme avariciós enfront de la lentitud amb què es mouen els projectes vitals per al ciutadà.
Parades d’autobús sense autobusos que s’hi aturin, és també la quota pirinenca dels aeroports sense avions i les estacions sense trens que sufraguen els diners públics, a major glòria de qui sap qui. I, de pas, formulen un crit mut per aquesta mancança de serveis que, com el transport públic, queden en el territori de la pura quimera.
