Bona part de la població activa del món de rerefons cristià passa la majoria de l’any tremolant, coneixedora que més d’hora que tard arriba el punt del calendari en què ens trobem. No és que toqui celebrar, què sé jo, la nit de Nadal en família –que ja és– sinó que, amb una mica de mala sort, al sopar de la feina pot tocar-te al costat el conco suat i onanista de comptabilitat, que encara viu amb la mama i té un concepte ampli i heterodox de la higiene personal.
Sembla, però, que a les empreses cada vegada és més usual organitzar aquest tipus de reunió per dinar, a plena llum del dia, la qual cosa dissuadeix els que, si la trobada tingués lloc en horari vespertí, al final de la nit estarien torrats com una avellana i ensenyant les vergonyes a l’afició. Per a les companyies més trencadores, rotllo start-up amb majoria de plantilla gafapasta habitual del Primavera Sound, ja és costum arranjar soirées a la Masterchef. Nosaltres, seguint aquesta línia, al despatx fa dos anys vam voler apuntar-nos a la tendència, però va acabar com el rosari de l’Aurora: el becari de finances, que està catxes que no vegis, va oferir-se a ajudar la directora de comercial a amassar no sé què, i amb tant de frec, manetes que van i venen, les textures i tota la mandanga, van viure uns instants dignes de Patrick Swayze i Demi Moore fent argila a Ghost i van anar a fotre un quicky al lavabo. Vist l’èxit, l’any passat la opció va ser una escape room, que en principi havia d’imitar un búnquer, però que al final reproduïa una escena de Saw, la sèrie de pelis gore. D’entrada, bufar i fer ampolles: el responsable de recursos humans apareixia amb el turmell lligat amb una cadena i la missió per a la resta consistia a seguir les diferents pistes que permetrien alliberar-lo. Llàstima del tonto del cul d’informàtica, un trentanyer flipat dels jocs de rol que havia portat una catana de casa i va tallar-li la cama al presoner, per tirar milles. Amb la tensió del moment, i la barreja de sang i violència, el becari i la de comercial van agafar una escalfada de ca l’ample, i sant tornem-hi a greixar la maquinària damunt del bassal de líquid vital del sofert cap de secció.
Enguany, buscant una experiència més plàcida, vam fer una dinàmica per treballar en equip –ja hi som, amb el puto team building– i esbrinar, oh sorpresa, on tindria lloc l’àpat. Distribuïts en dos grupets separats de tios i ties, les dones eren a lloc als cinc minuts; per contra, passades dues hores jo encara em discutia amb els altres paios sobre si tiràvem a la seva dreta o a la meva dreta. Bé, en honor a la veritat no hi érem totis: aquell parell, que ja no necessitaven excusa, patapam, van ser fidels a la tradició.
