Anava a glossar aquest nou cim del periodisme compromès amb la veritat i amb el sentit comú que va conquerir l’altre dia certa locutora de la BBC, antany paradigma de l’ofici, a compte de l’operació en què l’exèrcit israelià va rescatar quatre ostatges a Nuseirat, Gaza. En una ocurrència que hauria de figurar per dret propi als annals del periodisme afilat –estil Ferreras o Intxaurrondo– li va demanar a l’entrevistat, membre d’un think tank israelià de la línia dura, si les forces hebrees no haurien d’haver advertit la població palestina de l’operació per evitar els 200 morts que havien causat. Una xifra facilitada per les autoritats de Gaza –és a dir, per Hamas– i que ella donava naturalment per bona. L’home va mantenir heroicament la serenitat i va intentar articular una resposta a l’altura cognitiva de la periodista. Era impossible, és clar. Quan s’arriba al punt que cal justificar el rescat de quatre ciutadans segrestats en la infame jornada del 7 d’octubre t’adones fins a quin punt una part considerable d’aquest ofici –i quasi tota l’esquerra occidental– ha abjurat del principi de realitat i ha abraçat de forma entusiasta el discurs de Hamas, segons el qual Israel està perpetrant a Palestina un genocidi i, per tant, qualsevol acció que s’hi oposi és per definició legítima. Hi haurà temps perquè el tribunal que correspongui decideixi si a Gaza s’han comès crims de guerra o contra la humanitat, i si el cas palestí és equivalent al genocidi armeni (vuit milions de víctimes), al jueu (sis milions), al gitano (mig milió), al cambodjà (dos milions) i al de Ruanda (un milió). Però qüestionar el rescat de quatre civils segrestats fa vuit mesos és un plantejament tan pintoresc que se m’escapa. Si mai em segresten i algú té l’ocurrència d’intentar salvar-me, si us plau, no avisin els captors.