Estic segura que a tots ens han insistit que no hem de dir mentides. Els pares se’n fan farts de dir-ho a certes edats. A qui no li han dit que s’agafa abans un mentider que un coix, o que amb la veritat tens més a guanyar que a perdre (o viceversa, amb la mentida tens més a perdre que a guanyar)?
Si no hi ha veritat a la base, difícilment es pot construir la confiança. I aquí hi ha una altra dita molt important: la confiança costa molt de guanyar i molt poc de perdre. I aquesta confiança és molt necessària en diferents àmbits de la vida. Si no dius la veritat, no et puc creure. No et puc defensar davant dels altres ni et puc fer costat en els teus projectes. No et puc donar diners perquè puguis engegar aquella idea de negoci que tens, per exemple.
Això, si ho portem al terreny públic es magnifica. Cal un exercici molt gran de confiança per part de la ciutadania cap als seus representants polítics. Els encomanem de dirigir-nos i dictar-nos normes, d’adoptar mesures que ens afecten en el dia a dia. Els donem una gran responsabilitat, però també hi dipositem molta confiança. Una confiança molt necessària, però que també cal que la classe política cultivi i es guanyi dia a dia.
Si un governant ha amagat una part de la veritat en un assumpte, per exemple, fa que et qüestionis si això pot haver passat amb altres qüestions o si es pot tornar a donar. Perds la confiança en ell, i ell perd la teva confiança per continuar prenent decisions en nom teu. És per això, i per altres coses, que en una democràcia és tan important preservar la transparència i el dret a la informació, entre d’altres.
