Vivim en una societat accelerada. Que premia el rendiment, l’agenda plena i la hiperconnexió. Amb dies farcits d’activitat, pantalles sempre a la mà i la sensació que descansar és perdre el temps.
Enmig d’aquesta realitat, sovint sentim frases com “tots tenim una mica d’hiperactivitat” o “jo també em distrec”. Però cal dir-ho clar: no és el mateix viure en una societat hiperactivada que conviure amb un trastorn per dèficit d’atenció (TDA) o amb hiperactivitat (TDAH). Confondre-ho fa mal.
La societat hiperactivada ens estimula, fatiga i desconnecta del present. Però podem escollir parar. El TDA o TDAH no funciona així. No és una resposta a l’estil de vida. És una condició neurobiològica que afecta la percepció del temps, la regulació emocional, la motivació i l’atenció.
Sovint es parla de TDAH com si fos un únic diagnòstic, però hi ha matisos. El TDA, sense hiperactivitat aparent, és silenciós i intern. La ment es dispersa, costa organitzar pensaments, recordar coses i iniciar tasques. En canvi, el TDAH afegeix moviment físic: impulsivitat, inquietud motora, interrupcions. És més visible, però no més senzill.
Imaginem que el cervell és com un cotxe esportiu. El TDAH seria aquell cotxe amb gran acceleració… però amb els frens fluixos i el volant que gira sol. La societat hiperactivada és com una autopista on pots decidir reduir la velocitat. Una persona amb TDAH, no. Ella hi circula constantment, tant si vol com si no.
També podem pensar en una finestra d’ordinador amb massa pestanyes obertes. La societat hiperactivada les obre constantment. El TDAH no pot tancar-les. I sovint oblida per què les va obrir.
Darrere de cada persona amb TDA o TDAH hi ha una història de judicis, d’intents d’encaixar, de preguntes sense resposta. Molts arriben al diagnòstic a l’edat adulta, després d’anys de sentir que alguna cosa no encaixava.
Aquest diagnòstic no ho explica tot, però pot ser un punt d’inflexió. El començament d’un procés d’acceptació, d’autoconeixement i d’autoestima. Aquí, l’acompanyament personalitzat pot marcar una gran diferència.
Quan deixem d’intentar encaixar en un sistema lineal i entenem que el nostre funcionament és cíclic o diferent, comencem a construir des d’un lloc més amable. Ja no es tracta de lluitar contra un mateix, sinó de col·laborar-hi.
El coaching no busca corregir, sinó acompanyar. Ajudar a prendre consciència, definir objectius petits, crear estructures flexibles. I validar la persona en tot allò que és, no només en allò que fa. En un món que només valora els resultats, aquest enfocament és un respir.
I si aquest acompanyament el fa algú que conviu amb aquesta condició, s’hi suma un ingredient clau: l’empatia real. No és teoria, és experiència compartida.
Les persones amb TDAH no només tenen dificultats amb l’atenció o el moviment. També hi ha un component profundament emocional: la desregulació emocional, l’ansietat, la hipersensibilitat i una memòria a curt termini que juga males passades. Tot això sovint s’ignora o es redueix a “és massa intens” o “li costa concentrar-se”.
I aquí és on la mirada externa pot transformar o ferir. Quan una persona amb TDA o TDAH sent que per fi algú l’entén, sense jutjar-la, el canvi és profund. No es tracta de donar solucions màgiques, sinó d’oferir presència, escolta i eines útils. La diferència entre sentir-se trencat o simplement diferent pot canviar-ho tot.
Conèixer millor aquesta condició ens ajuda a adaptar l’educació, la feina i les relacions. Parlar-ne amb claredat no només beneficia qui ho viu, sinó també les famílies, equips professionals i comunitats.
Perquè quan comprenem el TDAH, també entenem millor la diversitat humana. I això ens fa més justos, més savis i més propers.